El paisatge mai no és una realitat objectiva, depèn de la mirada que l’interpreti. Això comporta que hi ha determinats condicionants que l’afecten, com l’estat d’ànim, el moment vital o la sensibilitat de qui l’observa. Més encara, sovint el paisatge és una projecció de nosaltres mateixos. Per això, ens sentim més còmodes davant d’una platja o d’una muntanya, davant d’una jornada de pluja o d’una assolellada, d’un dia o d’una nit, durant la tardor o durant l’estiu. Ens expliquem -sovint- a través de les geografies que habitem.
La poeta Vinyet Panyella (Sitges, 1954) comparteix a Haikús i Geografies (Curbet Edicions) alguns dels espais que la defineixen o que l’han definit en algun moment de la seva vida. En aquest poemari trobem una barreja d’espais interiors i exteriors, zones visitables com Girona, Sitges, Barcelona o Mallorca, però d’altres que es configuren -molt especialment- des de la pròpia experiència: el paisatge que ens imposa la lluna, la tardor, els xiprers o les roses. Són petits versos, pinzellades escrites en papers esparsos que, finalment, s’han reunit en un volum.
Aquests poemes ens són presentats amb una sèrie de fotografies que -com explica la mateixa autora- no pretenen il·lustrar el text, sinó actuar amb entitat pròpia. És la poètica de la imatge acompanyada de la poètica textual, dues dimensions que el lector ha de fer seves, necessàriament furgant en les seves pròpies geografies, les seves pròpies contingències. La poesia -ens diu Panyella- «és la vida perdurable», però també és un mecanisme de (re)coneixement.
Els poemes de Haikús i Geografies es deixen abraçar per la nit, les ombres, la tardor… Llegim «arrecerada / revisc en la tardor / i en el poema» i, més endavant, «crec en les nits. / Escric només per a l’ombra / a l’alba fosca.» Hi trobem «coralls [que] sagnaven / somnis i agonia / vorejant la riba» de Mallorca i «temps de magranes, / codonys madurs dolcíssims / la vida amarga.» No és casual que apareguin en un mateix poema el dolç i l’amarg, com no és casual que aparegui la tendresa -símbol de vida i humanitat- al costat de les fulles mortes: «les fulles mortes / són divisa i cançó / i la tendresa.»
Aquestes contraposicions allunyen al lector d’una lectura tràgica o pessimista d’aquestes geografies. No són poemes de renúncia o de desfeta, són versos de recolliment i de plenitud, la celebració d’«una existència closa / dins les paraules.» Gairebé com quan observem un quadre del romàntic Caspar David Friedrich i sentim una existència closa dins de la pintura, la comunió amb les nostres pròpies fronteres, els nostres abismes, les nostres ombres, tot allò que ens connecta i ens projecta -inevitablement- amb el paisatge que ens envolta.
És per això que aquests poemes -«escrits amb carn i sang»- no deixen de buscar la llum: «ai, tardor meva / et robaré la llum / i la dolcesa.» La llum només es reclama des de l’obscuritat, però -novament- des d’una obscuritat plaent, plena, vital. Igual que no es pot esperar una primavera sense viure abans la tardor i l’hivern que la precedeixen. Els poemes de Haikús i Geografies posen en valor aquests permanents estats de transició sense perdre l’oportunitat de connectar amb cada geografia (interior i exterior) que ens acull en cada moment de la nostra vida.
