La Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona resisteix

Júlia Costa / @liujatasco

La Fira del Llibre d’Ocasió del Passeig de Gràcia de Barcelona ha arribat a la setantena edició. És una de les meves fires preferides, en l’actualitat hi ha moltes menys parades que en el passat, cosa gens estranya perquè les possibilitats de lectura i accés a llibres han augmentat molt, a banda de la importància de les vendes per la xarxa. Vaig passar una estoneta per l’acte d’inauguració, a càrrec de Marçal Font, poeta i llibreter badaloní que ara és el president del sector. Entre d’altres coses interessants va fer una mica de crítica dels manaies, que no protegeixen coses tan emblemàtiques com ara aquesta fira o la trobada setmanal del mercat de Sant Antoni. La crítica a l’ajuntament, tema recurrent en qualsevol acte cultural, va quedar matisada per l’amable intervenció del regidor Joan Ramon Riera, un d’aquest polítics discrets i eficaços i poc coneguts per la majoria.

El pregoner de l’acte era Biel Mesquida, a qui fa poc han donat, a la Setmana del Llibre en Català del Moll de la Fusta, el premi Trajectòria. Mesquida va estar molt oportú en remarcar que no li agrada xerrar ni recitar quan la gent ha d’estar dreta i no pot seure, com era el cas, amb el greuge de la calor en augment. No entenc que aquestes coses no es facin de forma més còmoda per a tothom. Tampoc crec que la promoció de l’acte hagués estat massa eficaç. Mesquida és un gran autor i no cal que a cada moment me’l recordin com a escriptor queer o LGTBI. Tot son modes, vaja. Aquí hem passat de posar-li un munt d’entrebancs amb aquell adolescent de sal a fer-ne la bandera de l’agosarament català primigeni. I no funcionava tan sols la censura franquista, ep, per casa nostra també es ranciejava a dojo, en aquells anys en penombra però amb molts entusiasmes.

El matí de la inauguració encara hi havia moltes parades tancades o que s’estaven endreçant. Així que hi hauré de tornar. Hi ha temps fins a primers d’octubre. Sempre s’hi troben perles i, a més a més, potser per l’augment de l’oferta, els preus s’han mantingut estables i assequibles, en general. Després de l’excés de novetats de la Setmana del Llibre Nou o que ho sembli, això del llibre d’ocasió fa molta il·lusió. Al menys, a mi. Una mica és allò tan repetit del poema de Foix, que té ja més anys que la Fira, «m’exalta el nou i m’enamora el vell.» Tot i que el nou ja no em sembla tan nou i el vell també m’exalta, ben mirat.

M’ha vingut al cap que, en el passat, per la Mercè també es feia un concurs d’aparadors, molt maco. Els aparadors, avui, com els telons del teatre, semblen ser elements en perill d’extinció però no se sap mai. Una altra curiositat és que els llibreters d’aquest tipus de llibre encara es puguin dir «llibreters de vell» mentre que la Fira es del llibre «d’ocasió antic i modern.» No entenc quina mania en no poder dir que les coses i les persones són velles.