‘Lazos’, viure en la ferida

La pel·lícula de Daniele Luchetti retrata una família al llarg del temps marcada per la infidelitat comesa pel pare
lazos Daniele Luchetti

Manel Haro / @manelhc


La pel·lícula de Daniele Luchetti Lazos és el retrat d’una família formada per un matrimoni i dos fills i marcada per la infidelitat del pare. A priori, sembla una família força ben avinguda, sense maldecaps extraordinaris, però tot canvia quan es produeix la confessió de l’adulteri. Ell marxa a viure amb la seva amant, mentre que la seva esposa es queda amb els nens, mirant de superar la seva ferida, encara que amb moltes dificultats. Sovint ella es mostra molt enfadada, però sempre deixant una porta oberta a recuperar la seva relació. Coses de la vida, a vegades s’estima tant que és difícil veure si val la pena seguir lluitant per un amor -encara que sigui el gran amor de la nostra vida- o és millor acceptar que la cosa ja està morta.

La història entre Aldo i Vanda és llarga, la pel·lícula abraça diverses dècades de la seva relació, però ho fa amb salts temporals que ens porten des d’aquells anys vuitanta -quan es produeix la infidelitat- al present, quan els dos són ja grans i poden fer balanç de les seves decisions i el seu temps junts. Aquesta estructura ens permet anar comparant en tot moment les dues èpoques i suposo que és una forma de voler aparentar més complexitat narrativa de la que té aquesta història, que en essència és el retrat d’una relació al llarg del temps, amb els seus alts i baixos. Més baixos que alts, tot sigui dit.

Al llarg de la pel·lícula algunes -poques- escenes es repeteixen, a causa d’aquests flashbacks, i crec que això s’hauria d’haver polit. Resulta molt més interessant la història del matrimoni quan ja és gran (especialment, hi ha un moment brillant protagonitzat per Aldo, interpretat en aquest cas pel popular actor Silvio Orlando, en què lamenta no tenir capacitat d’enfadar-se mai) que quan els dos són joves (interpretats per Alba Rohrwacher i Luigi Lo Cascio). Diguem que els silencis, les frustracions i les tensions que s’han fet grans amb el temps tenen molta més teca dramàtica que les baralles i les sortides de to fruit de la impulsivitat i el dolor acabats d’esclatar.

En línies generals, Lazos -que està basada en una novel·la de Domenico Starnone– és una d’aquelles pel·lícules per passar l’estona, amb alguna bona reflexió sobre les relacions, però poca cosa més. El rol que adopten els fills a mesura que es fan grans no acaba d’entendre’s del tot -especialment quan són adults-, però imaginem que el seu comportament és perquè ells, en certa manera, han pagat els plats trencats dels seus pares. Estic segur que aquests dos personatges es podrien haver espremut una mica més, i la cosa hauria quedat força més rodona. Però, vaja, sigui com sigui, el que està clar és que les històries sobre relacions ens agraden, sobretot si són relacions que no funcionen. I d’això sap nodrir-se bé el cinema, i l’art en general.

Categories
CINEComèdiaDramaRomàntic
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES