Un silenci que esguerra les fotos

Alejandro Ruiz / @alejandro_rrdz

La història sobre la qual escric avui està truncada, com les vides dels seus protagonistes i com les de tantes persones que, sense ser-ne plenament conscients, queden marcades des de la seva infància. En obrir la solapa del llibre obrim en realitat un àlbum de fotos personal, el de Julián, de la mà de la seva germana. Les fotografies mostren moments inconnexos, alguns feliços, del que una vegada va ser la seva família, que ja no existeix perquè es va trencar.

Entre los rotos, publicat per l’editorial Tránsito, va valer a l’autora i antropòloga mexicana Alaíde Ventura Medina el Premi Maurici Achar 2019, que convoquen les Llibreries Gandhi i Literatura Random House a Mèxic des del 2014. En una successió de capítols curts com a imatges, la protagonista ens mostra i ens explica el que recorda a partir de cada fotografia unint els punts aïllats d’un mapa que dibuixa el patiment d’una família destrossada per la violència patriarcal. A mesura que avança, la narradora descriu cada instantània des de les entranyes, explorant sentiments com la culpa o el penediment i temes com el pas del temps, les relacions familiars i l’amistat amb gran agudesa i profunditat.

Em resulta especialment tendre i revelador un joc que manté la protagonista amb el seu germà durant la infantesa: consultar junts el diccionari a l’atzar i aprendre les definicions de les paraules. L’autora ha volgut plasmar aquest record infantil al llarg del llibre aportant nous significats a paraules que adquireixen importància en la narració. Qui té germans o germanes sap que aquests jocs o teatres infantils no s’obliden mai.

En aquesta breu però contundent novel·la, l’autora ens presenta les conseqüències i les seqüeles que deixen tant la violència física com la psicològica des del punt de vista de Julián i la seva germana, testimoni de com el seu germà va perdent la veu mentre ella va perdent-ho a ell i a la seva família a mesura que ell es perd a si mateix, víctima principal de la violència del seu pare. La fragmentació de la narració sembla obeir a la mateixa essència del relat, fallit a causa de tant patiment. Destaca —i estremeix— en la història el paper que adquireix el silenci quan aquest envaeix Julián, així com la manera com aquest afecta la protagonista: «Només qui ha viscut amb una persona silenciosa entén de quina manera el silenci pot omplir els espais, apropiar-se’n. (…) El silenci és un buit, però pesa. És la boirina que cobreix el món. Entela la vista. Ofega. És un cansament compartit i transmissible. La falsa calma que precedeix la massacre.»

En aquest cru relat ambientat a Veracruz, Ventura Medina retrata i dona visibilitat amb mestratge un dels grans problemes que queden silenciats a les nostres societats: la violència masclista exercida contra els nens, la qual no cessa amb la fi dels cops o el maltractament, sinó que queda amarrada a les seves vides com a grillons al voltant dels turmells, de vegades amb conseqüències persistents i fatals.