Un nou cas de ‘Maigret’ al cinema

Júlia Costa / @liujatasco

Patrice Laconte recupera el famós personatge de Simenon, amb un dels seus casos, Maigret i la jove morta, títol que aquí ha quedat reduït al cognom de l’emblemàtic comissari. La interpretació de Gérard Depardieu i l’atmosfera crepuscular que envolta tota la història aconsegueixen inquietar i interessar, més enllà d’un argument que, avui, ja no compta amb el poder de provocació que hauria tingut en d’altres temps.

Maigret és ja un home gran, amb problemes de salut. La història s’inicia establint un paral·lelisme entre la visita mèdica del comissari, en la qual li prohibiran el tabac, i la compra o lloguer, per part d’una noia molt jove, d’un vestit de nit luxós, però passat de moda. La noia intenta anar a una festa social, de la qual la foragiten sense manies i aviat la trobarem morta, apunyalada. La seva joventut i la seva personalitat centraran la recerca del policia.

Maigret/Depardieu ens passegen per una ciutat amarada de sordidesa i secrets, per unes vides sense sentit, per indrets on es mouen noies ambicioses, a la recerca de diners o d’èxit, i amb passats galdosos. Però el fet és que les expectatives que provoca l’inici de la pel·lícula acaben per diluir-se en la resolució, gairebé convencional, d’un cas policíac més, ple, això sí, de bones interpretacions i moments puntuals d’ombrívola bellesa.

Els anys passen i les mentalitats canvien, les corrupcions han anat normalitzant-se, sobretot les morals, lligades al sexe. Maigret continua sent el senyor bonhomiós de sempre, immutable davant de les temptacions de la carn i amb la seva fidel i intel·ligent esposa de tota la vida, enyorant la filla morta, entomant el present amb resignació, si no amb esperança. Laconte va filmar, fa anys, un altre títol de Simenon, Monsieur Hyre, una inquietant història de desigs ocults i malentesos complicats.

Aquí, tot i la bona ambientació, s’ha defugit l’excés de decorat anys cinquanta, que en ocasions, en segons quines pel·lícules, esdevé una mica teatral. La pel·lícula opta pel classicisme sense estridències i sense llicències als gustos i tendències actuals. També la durada és clàssica, una hora i mitja justeta. No soc incondicional de Depardieu i Simenon m’ha semblat sovint valorat de forma exagerada, tampoc soc seguidora devota del cinema i la novel·la negra, de suspens, d’enjòlit, policíaca o com en vulguin dir. De tot plegat, fins i tot de la frivolitat televisiva dels crims reals, s’ha abusat massa durant les darreres dècades.

Per sort aquí ha triomfat la mesura i fins i tot la nostàlgia inevitable que embolcalla el protagonista és més poètica que no pas carrinclona. Les motivacions d’alguns personatges, com ara la mateixa víctima, resten una mica emboirades, i el retorn d’una altra noia, que fa d’esquer, a casa seva, em recorda redempcions de l’antigor. Maigret té la virtut de no jutjar ningú i comprendre gairebé tothom. Ni tan sols els dolents ho són tant com poden semblar-nos durant la investigació.

Hem vist molts Maigrets al llarg de la vida i en veurem molts més, és d’aquells  personatges que ha fet història televisiva i cinematogràfica, per diverses raons, prou justificades. En recordo molts de bons, sobretot un dels pioners, el gran Jean Gabin.