Monteverdi al Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

Segona entrega del cicle de cinc concerts dedicats als madrigals de Monteverdi que el Liceu de Barcelona organitza amb un convidat de luxe, Rinaldo Alessandrini, de la mà de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. Ho fa amb la formació que l’ha acompanyat gairebé quatre dècades, Concerto Italiano, i interpretant el sisè llibre de madrigals del compositor llombard.

Aquest sisè volum, creat quan Monteverdi ja era mestre de capella a la catedral de Sant Marco a Venècia, inclou una de les peces més il·lustres del compositor, el Lamento d’Arianna, juntament amb composicions que posen música a textos de Petrarca o Giovan Battista Marino. I Alessandrini, havent enregistrat tant madrigals com òperes de Monteverdi en nombroses ocasions, pot considerar-se un bon coneixedor de l’obra.

La lectura va ser transparent, fàcil de seguir, amb línies musicals elàstiques que transcorren sense dificultat el complex teixit monteverdià. Tot i ser una interpretació poc densa, hi vam trobar moments de joia (el final de Zefiro torna amb un clímax de gran força dramàtica) i d’efecte (els sons de timbre enfosquit a «quinci e quindi confuso» del quart madrigal A Dio, Florida bella).

L’acompanyaven veus conegudes com Monica Piccinini, de timbre uniforme i cristal·lí (i a qui vam poder sentir recentment a L’Orfeo que Fabio Biondi va portar al Palau de la Música) o l’arpista Mara Galassi. El propi Alessandrini va acompanyar un parell de vegades al clave, atorgant una capa addicional de complexitat a les sonoritats transparents que buscava en tot moment. Potser va ser precisament el Lamento d’Arianna el moment menys interessant del concert, on l’estètica poc dramàtica del director podia arribar a resultar xocant amb la força emocional del text, però a mesura que avançava ela sessió augmentaven el nombre d’encerts, i va ser possiblement a la sestina on l’equilibri entre drama i estil van arribar al punt perfecte.

Malgrat el bon resultat del concert, hom no pot però deixar de comparar el treball tècnic d’Alessandrini amb la feina tímbrica i dramàtica de grups com Graindelavoix, i fa preguntar si el director romà està sent poc ambiciós amb les seves lectures. Està clar que la temporada vinent hi ha de nou cita ineludible amb Monteverdi al Liceu, però també s’haurà de veure si el tractament dels madrigals es manté o evoluciona cap a una nova interpretació més ambiciosa.