Els personatges de Las malas, la novel·la de l’argentina Camila Sosa Villada, s’han guanyat el cor de milers de lectors, especialment la seva protagonista, una dona que va néixer nen, que no va trobar el seu lloc al món perquè no la van deixar, fins que al final va rebre aixopluc en una comunitat de transvestits que durant el dia viuen en la mateixa pensió i durant la nit es prostitueixen al parc. El relat de Camila Sosa exposa un seguit de situacions que constaten -una vegada més- que el fet que persones discriminades per la seva orientació sexual o per la seva identitat no normativa acabin exercint la prostitució no és -necessàriament- per desig propi, sinó perquè o bé han estat forçades o perquè no han tingut cap més alternativa per sobreviure.
A Las malas (Tusquets) hi ha una mica de les dues coses. La protagonista va ser víctima d’abusos de tota mena durant la seva joventut. Víctima dels menyspreus del seu pare, i víctima de violacions quan era un adolescent. És el retrat d’una persona que es busca ella mateixa, que tracta d’entendre com encaixar en una societat hostil i amenaçadora. Més exactament podríem dir que mentre tracta d’entendre qui és -o mentre reclama que li deixin ser qui és-, rep tota la violència que mai no hauria de rebre cap persona, menys encara un menor. I és aquesta violència -verbal, emocional, física i sexual- la que fa que els marges s’escurcin, que el terreny en el qual es pot desenvolupar una persona quedin reduïts a unes mínimes vies de sortida.
La pressió familiar i social que rep la protagonista durant la seva infància -«una infància de violència»- impedeixen que pugui sentir-se com un home, perquè en aquell món que l’envoltava només hi havia una forma de ser home, i tota la resta quedava abocat a la marginació, i la marginació portava a trobar espais de llibertat allà on no hi havia control, però també allà on habitaven moltes altres formes de marginalitat i on per sobreviure calia pagar un preu: «desde ese día mi cuerpo cobró un valor distinto. Dejó de ser importante el cuerpo. Una catedral de nada.
Camila Sosa Villada en una foto d’Alejandro Guyot (Tusquets).
La protagonista, que comparteix alguns elements autobiogràfics de la pròpia Camila Sosa Villada, és -en bona part- qui és perquè no li han deixat d’una altra manera. Ara bé, el personatge que ens trobem no és un ésser que hagi renunciat a lluitar, perquè just ara és quan se sent més lliure, amb l’escalf de les seves companyes de vida. En un moment de la novel·la, però, llegim: «lo que la naturaleza no te da, el infierno te lo presta.» És a dir, cap d’aquestes dones tenen una felicitat completa. Algunes -la majoria- perquè són menyspreades i perseguides, d’altres perquè no són completament qui somiaven ser. I a vegades, un cop de sort sembla que ho soluciona, però la fortuna només és passatgera, com quan La Tía Encarna, una mena de matriarca d’aquesta comunitat, es troba un nadó abandonat i l’adopta com a fill, pensant que podrà ser mare sense que res ho impedeixi.
Las malas té descripcions i frases incisives i colpidores, com aquesta: «eso somos como país también, el daño sin tregua al cuerpo de las travestis. La huella dejada en determinados cuerpos, de manera injusta, azarosa y evitable, esa huella de odio.» Però també veig que en aquest intent de l’autora d’explicitar totes les desgràcies i els abusos que pateixen els personatges de la novel·la, s’acaba creant una pesada sensació de repetició que fa que la lectura acabi sent una mica feixuga. A més, Sosa introdueix elements de realisme màgic que volen posar un punt de bellesa i innocència on hi ha dolor, justament per remarcar el drama dels personatges, però aquesta fórmula més aviat expulsa del relat. Ni eren elements necessaris ni penso que encaixin del tot.
Camila Sosa retrata bé la dolorosa ferida que determina la vida de molts transvestits, una ferida que encara és oberta en moltes zones del món, a vegades en les nostres societats desenvolupades i obertes. El problema d’aquesta novel·la és que de tot això el lector ja pren consciència en la primera meitat del llibre, i tot el que ve després sembla que dona voltes i més voltes a situacions que ja ens ha explicat abans l’autora. No he acabat de veure-li les excel·lències a la novel·la, ho he de confessar, i al final fins i tot he de reconèixer que m’ha costat acabar-la.
