Pletòrica Marta Mathéu

Manel Haro / @manelhc

La soprano tarragonina Marta Mathéu va fer ahir un exercici de força i lluïment al Petit Palau en un concert del cicle Schubertíada amb el pianista Francisco Poyato que integrava una selecció de lieder de Schumann, cinc peces d’Eduard Toldrà i Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge, un programa variat que va permetre Mathéu demostrar versatilitat, qualitat vocal i presència escènica. No són paraules vanes, la soprano es va posar el públic a la butxaca des del primer moment i la seva actuació va anar creixent a mesura que avançaven les cançons.

Després d’una sensibilíssima interpretació dels lieder de Schumann, on Mathéu va fer gala d’una veu que t’embolcallava completament, la soprano va cantar les peces de Montsalvatge, adaptant-se al canvi de registre amb una desimboltura i un magnetisme magnífics. He sentit aquestes peces interpretades de moltes maneres diverses, però poques vegades una cantant les dota de tanta ànima com va fer Mathéu. Era difícil no seguir el seu personalíssim estil amb un somriure a la cara, especialment amb el Canto negro, que directament semblava traslladar-nos a una altra època i a algun teatre de varietats del Paral·lel.

Poca broma, tant va agradar la seva interpretació, i tan còmoda es va sentir la soprano, que la va repetir en les propines finals (encara amb més soltesa). La tercera pota del concert, les cançons de Toldrà, van ser una nova oportunitat perquè Mathéu pogués presumir del color de la seva veu i també de la seva projecció. La soprano té una veu impecable, bonica i plena d’energia, i aquest concert només fa que impacientar-nos de cara a la Norma que interpretarà al Liceu. Què serà capaç de regalar-nos?

Al piano Francisco Poyato també va anar a més. Poyato és un gran acompanyant, un pianista solvent, segurament de caràcter més aviat discret, però no es va poder estar de ser part de la festa i deixar-se endur amb una interpretació molt viva. En definitiva, un concert excel·lent que mereixia una major presència de públic (el Petit Palau no és la segona divisió del Palau de la Música, val la pena recordar-ho). Hem de valorar més i millor els nostres intèrprets: Mathéu va a totes.