‘El agente invisible’, més acció que argument

Manel Haro / @manelhc

La pel·lícula de Netflix El agente invisible no ha seduït la crítica, que l’ha acusat de ser massa efectista i sense gaire contingut. El cert és que la història és bastant senzilla, tot i que té un plantejament que pot fer difícil situar-s’hi. Tot arrenca amb la trobada a la presó entre un condemnat per homicidi (Ryan Gosling) i un home que treballa per a la CIA (Billy Bob Thornton): el segon vol reclutar el primer per eliminar persones que resulten perilloses per al govern. Així, Court Gentry formarà part d’un cos especial i secret de la CIA, a través del qual viatja pel món executant dolents.

Tot canvia quan Gentry passa a ser l’objectiu de l’agència per a la qual treballa per una informació rellevant que li ha arribat. A partir d’aquí, la pel·lícula és una persecució espectacular arreu del món per donar caça al protagonista. Són escenes plenes d’acció i amb grans efectes especials, com la que es produeix a Praga, amb un intercanvi de trets entre la policia txeca i aquest cos especial al centre de la ciutat, amb un tramvia descontrolat i perseguit per cotxes armats. I entre tot això, el protagonista que a penes pateix alguna rascada (hi ha alguna situació que fins i tot convida a riure).

De fet, les escenes d’acció són bastant exagerades i clarament inversemblants. El agente invisible -una pel·lícula amb aires de Bond i Bourne- no parteix d’un guió gaire complicat, i el tema podria haver donat de sí per presentar una història una mica més complexa, sobretot pel que respecta als engranatges d’aquesta agència secreta de la CIA o fins i tot a les connexions que hi podrien haver amb el govern americà. Hi ha altres fils dels quals es podria haver estirat, però que no es poden comentar per no desvetllar massa informació.

Dirigida pels germans Anthony i Joe Russo (que en el passat van dirigir diversos títols de Marvel com Capità Amèrica) és d’aquelles pel·lícules més pensades per ser espectaculars -per tant, d’aquelles que es gaudeixen més a la pantalla gran- que per ser solvents argumentalment. Però justament per aquesta acció continuada, El agente invisible no dona gaire marge a l’avorriment, tret que un es cansi de l’efectisme i les inversemblances, que també pot passar.