La felicitat de l’amor, el dolor de la pèrdua

Manel Haro / @manelhc

Fa anys que havia llegit Señora de rojo sobre fondo gris, de Miguel Delibes, i ara hi he tornat per refrescar la lectura. Encara que és una obra de ficció, aquesta està inspirada en la relació que el seu autor tenia amb la seva esposa, Ángeles de Castro, qui va morir amb cinquanta anys a causa d’un tumor cerebral. El protagonista d’aquest relat -en realitat és un llarg monòleg- és un home que ha perdut també la seva esposa, després d’una malaltia similar a la d’Ángeles de Castro, i explica els seus sentiments a una de les seves filles, que ha passat una temporada a la presó per formar part d’una organització universitària contra el franquisme. Són els anys setanta i la mort de Franco vindrà poc després de la d’aquesta dona ja absent.

Llegim que Ana -l’esposa traspassada amb quaranta-vuit anys- era una persona de gran presència, molt preocupada per la seva imatge personal, de caràcter perseverant i apassionat. Una mare lluitadora, inconformista i protectora, capaç de fer aixecar del seu llit un fiscal quan la seva filla és detinguda. Ell, Nicolás, és un pintor amb problemes d’inspiració, depenent de la presència i la fortalesa de la seva esposa, sense la qual se sent bloquejat davant el llenç el blanc. Els dos tenien una relació estable, equilibrada, desbordada de complicitat, d’aquelles de trobar la felicitat només mirant-se als ulls, sense dir res més. En essència, Ana era el fonament principal de la família i de la vida de Nicolás.

Amb Ana donaven prioritat a la família, als projectes i als amics, més que no pas als diners. Després de la mort d’ella, queden en Nicolás els efectes d’un enorme sotrac emocional, aquell sentiment de culpa per no haver dit o fet tot allò que suposadament tocava en el seu moment. Diu ell: «cuando alguien imprescindible se va de tu lado, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad.» Queda, doncs, un gran buit, la solitud i el dol per la pèrdua no només d’un ésser tan estimat, sinó també d’una personalitat extraordinària, insubstituïble, que ho abraçava tot al seu voltant. La pèrdua, en altres paraules, de la plaent, fàcil i estimulant forma de viure que imposava la seva presència.

La decadència del cos davant la malaltia també és un tema rellevant en aquesta novel·la, precisament per la importància que ella atorgava al seu aspecte: el tumor que patia trencava a vegades el seu equilibri facial. En poques pàgines passem d’una dona plena de vida, enèrgica, a una dona que va cedint terreny a la mort. Al pròleg, Delibes va escriure que Pilar Miró va voler dirigir una versió cinematogràfica, però ell s’hi va negar, perquè considerava -llavors- Señora de rojo sobre fondo gris un text massa personal. Segurament no és el llibre més punyent de Delibes, però sí és un text íntim que ens permet apropar-nos al seu autor i reflexionar sobre aspectes tan universals com l’amor, el dol i la pèrdua.