‘Aftersun’, record d’unes vacances amb el pare

Júlia Costa / @liujatasco

Aftersun, de Charlotte Wells, és una pel·lícula breu i feixuga, interessant per molts motius i que ve acomboiada per crítiques molt favorables. La narració sembla senzilla, hi passen poques coses i, de la majoria, n’ignorem el rerefons. Una nena d’onze anys, Sophie, se’n va de vacances a un hotel turístic de Turquia, amb el seu pare, un home molt afectuós i molt jove, separat de la mare, amb la qual manté una bona relació. Intuïm que hi ha elements autobiogràfics, la directora és l’autora del guió. Els actors principals, Paul Mescal i Frankie Corio són excel·lents i aquest estiu, explicat a pinzellades, compta amb una fotografia innovadora i original. No m’estranya l’admiració que ha provocat la pel·lícula.

Malgrat tot, jo m’he quedat una mica desconcertada, cosa que em passa sovint. Sembla que aquell estiu el recorda la protagonista vint anys després, però tot plegat ho intuïm per pistes confuses, com també ens adonem a base de pistes tot just esbossades dels problemes econòmics i de feina del pare, o de com aquest sembla viure en un estat depressiu que intenta controlar.

No és que pensi que se’ns ha d’explicar tot, ni de bon tros. Però la narració sembla jugar amb el misteri, i ens immergeix en una mena d’atmosfera en la qual sembla que han de passar més coses. El que passa és que, si no som excessivament amics dels misteris sense resoldre, aquesta manera de no-explicar pot acabar per decebre una mica. Podem inventar o imaginar, però, al capdavall, tot serà especulació.

És aquest el primer llargmetratge de la directora, Charlotte Wells (Edimburg, 1987), una dona jove més que caldrà afegir a la llarga llista de prometedores dones cineastes, moltes de les quals molt joves, que sorgeixen en els darrers temps a tot arreu i de les quals haurem de seguir la trajectòria amb atenció. Malgrat el que comento i la meva crítica, que voldria subtil, admeto que és un dels títols més interessants de la cartellera. També pesa el fet que, amb els anys, els temes de les paternitats i maternitats problemàtiques, contemplades des de la mirada dels qui ja som a l’hivern dels dies, no resulta tan punyent ni significativa com quan ets més jove.