Dintre del cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat al director portuguès Manoel de Oliveira vaig poder veure Visita o Records i confessions, una pel·lícula autobiogràfica, personalíssima, que va ser rodada el 1982 però que no podia ser exhibida fins que el seu director estigués mort per desig d’ell mateix. Vaig veure la pel·lícula en la primera de les dues sessions que la Filmoteca va programar, que va comptar amb una interessant introducció de José Manuel Costa, director de la Cinemateca Portuguesa, entitat que va col·laborar en aquell cicle.
Explicava Costa que l’única raó per la qual Oliveira no volia que la seva pel·lícula es veiés abans de la seva mort era per simple pudor, no perquè revelés cap informació especialment compromesa, sinó perquè és un retrat íntim d’ell i de la seva família. De fet, segons Costa, Visita o Records i confessions no és molt més autobiogràfica que altres pel·lícules del director portuguès. A Oliveira encara li quedaven molts anys de vida quan la va rodar el 1982 (va morir el 2015 amb 106 anys).
En aquesta cinta, Oliveira ens porta a la seva antiga casa de la Rua da Vilarinha a Porto, on va viure des de 1942 fins que es va veure obligat a vendre-la per pagar uns deutes, quaranta anys més tard. La pel·lícula ens passeja per les diverses estances de la casa, al principi amb veus en off, com si el lloc fos estrany, desconegut, inspirés desconfiança (clàssiques fantasmagories del director portuguès). Després, però, apareix davant la càmera Oliveira, qui es presenta i retorna amb les seves paraules la vida que hi havia entre les parets de l’habitatge.
La pel·lícula, doncs, és un viatge en el temps, pels records familiars (hi veiem vells vídeos casolans en blanc i negre), personals i també relacionats amb la història de Portugal (ens explica, per exemple, quan va ser detingut, el 1963, per la policia feixista del règim de Salazar). Hi ha, fins i tot, reflexions sobre la vida i la mort, també sobre el cinema, i com aquest s’articula entre la ficció i la realitat.
Visita o Records i confessions és una mena de documental, però entenent aquest gènere com ho feia Oliveira. En un moment de la pel·lícula recorda que ell considera el cinema com una entitat que s’allunya d’allò real i concret; per tant, la manera que té el cinema d’explicar la realitat és a través de la ficció, una ficció que és motor creatiu no només d’una realitat, sinó de diverses, o d’una mateixa però amb diferents capes. Aquest testament cinematogràfic, llegat quan encara li quedava carrera al davant, és una interessant peça que afegeix llum a la seva obra i a la seva forma d’entendre el cinema i especialment el fet documental.
