García Lorca vol ser llegit i recordat a ‘Una noche sin luna’

Manel Haro / @manelhc

L’escenari del Teatre Nacional de Catalunya es converteix en una gran fosa comuna, la que acull les restes mortals de Federico García Lorca. No està sol, l’acompanyen els cadàvers d’altres persones que van ser afusellades, com ell, i que ningú ha localitzat encara, ni tan sols els seus familiars. En realitat, l’obra és un monòleg, però aplega moltes veus i, sobretot, molts silencis. Una noche sin luna és una obra escrita i protagonitzada per Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris-Mencheta que porta ja un llarg recorregut d’èxit per tota Espanya. De fet, la del TNC no és la primera vegada que passa per Catalunya.

L’obra és un recorregut per la vida adulta de García Lorca i per alguns dels episodis on va ser maltractat, insultat o reprimit per la seva condició sexual o per haver donat suport a diversos moviments antifeixistes. Però, sobretot, per ser homosexual. Així, Botto es posa en la pell, no només del dramaturg de Granada, sinó també d’altres personatges amb qui l’autor de Bodas de sangre es va creuar. En un moment determinat, un García Lorca afligit es lamenta del fet que sigui possible que l’equilibri del món no trontolli després d’haver-se comés un abús contra ell. A Lorca encara li quedava pair molts abusos i atacs abans de ser finalment assassinat d’una forma cruel i humiliant.

Veient Una noche sin luna, he recordat una altra obra que, anys enrere, també va tenir molt èxit, aquella meravellosa Lorca eran todos de Pepe Rubianes. Encara que siguin peces molt diferents, les dues han buscat un llenguatge propi, una dramatúrgia que trenqui amb certs esquemes, que tregui de la zona de confort al públic o, almenys, del terreny sobre el qual estem acostumats a trepitjar quan anem al teatre. La història de García Lorca és prou sabuda, i la manera com el van matar també, així que cal anar més enllà si es vol parlar d’ell, però també d’altres temes que hi van lligats, com la memòria i la identitat.

Una noche sin luna és un espectacle ple de sensibilitat, amb una bona escenografia, que busca en tot moment la complicitat del públic. Botto ofereix moments d’humor que serveixen per alleugerir la càrrega dramàtica de l’obra, per guanyar-se -encara més- la simpatia del seu personatge. La seva és una gran interpretació i el públic, al final, ha respost amb un molt generós aplaudiment i exaltacions. Llàstima, això sí, que un mal endèmic dels nostres teatres continuï creixent: el de la gent que interromp qualsevol moment -fins i tot els més bonics i delicats- amb els seus atacs de tos. Aquella tos que tant de mal fa el teatre.