Podria semblar que no hi ha repte impossible per a la pianista xinesa Yuja Wang (Pekin, 1987), i és probable que sigui així després d’escoltar-la interpretar a L’Auditori el Concert per a piano núm. 1 de Rakhmàninov, dintre de la temporada de BCN Clàssics. La intèrpret és ja un referent indiscutible de la seva disciplina, ara en plena aventura explorant els concerts per a piano del compositor rus; és encara jove, però ha aconseguit construir una carrera musical fulgurant que ha fet que la sala principal de L’Auditori estigués pràcticament plena per escoltar-la.
Aquesta peça de Rakhmàninov és una de les banderes de Wang -ho seria de qualsevol pianista capaç d’interpretar-la-, que en aquesta ocasió ha tocat amb la prestigiosa Philharmonia Orchestra de Londres sota la batuta del seu director titular, el finlandés Santtu-Matias Rouvali (Lathi, 1985), un altre talent que ha sabut brillar des de molt jove. Qui s’hagi apropat a L’Auditori per extasiar-se, essencialment, amb la potència i el virtuosisme de Wang, s’haurà endut una doble satisfacció, perquè Rouvali ha protagonitzat també tot un espectacle musical, d’alta volada, amb la formació que dirigeix.
Santtu-Matias Rouvali / Foto: © A. Bofill.
El Concert per a piano núm. 1 de Rakhmàninov -sorgit de la ment del compositor quan aquest tenia només divuit anys- és especialment conegut per la seva enorme dificultat interpretativa, un repte només assumible per mans sobrehumanes com les de Wang. Per cert, val la pena escollir una butaca que permeti veure el ball esbojarrat dels seus dits sobre les tecles. La xinesa -que va aparèixer sobre l’escenari amb un cridaner vestit de lluentons daurat- va demostrar el seu -sobradament conegut- domini tècnic i va brindar al públic una execució controladament -mil·limètricament- desbocada.
Wang va oferir tres propines -de Schubert, Prokofiev i Kapustin- que van servir per ensenyar una mica més les seves cartes: no només és capaç d’impressionar amb el complex entramat musical del concert de Rakhmàninov, sinó que també és capaç de baixar a la terra i seduir amb ritmes més continguts i delicats. La seva versatilitat va comptar amb la complicitat i la resposta de Rouvali, que va saber mantenir l’elevada tensió musical que demanen la peça i l’execució de la xinesa, sense tapar en cap moment la pianista.
La tercera peça del programa, la Simfonia núm. 4 de Txaikovski, va ser la confirmació del talent i l’olfacte del director finlandès, així com de l’excel·lència d’una orquestra que va lluir compacta i efectiva en tot moment. Rouvali va guanyar-se l’atenció del públic reivindicant-se com a coprotagonista de la nit, encara que amb una actitud més aviat discreta. La pirotècnia la va deixar per a la música. Va fer conviure la delicadesa melancòlica del segon moviment, el viu i agraït pizzicato del tercer, amb una direcció ben contrastada que va saber treure fum puntualment dels volums, amb cops d’efecte secs en el primer i quart moviment, tot abocant-nos a un final senzillament espectacular.
