‘Camino cortado’, cinema negre per recordar Sant Romà de Sau

Manel Haro / @manelhc

Vaig arribar a la pel·lícula Camino cortado (1955) per casualitat, quan mirava uns vídeos a Internet sobre pobles abandonats de Catalunya. Un d’ells era Sant Romà de Sau, el que s’amaga sota el pantà de Sau, quan no hi ha sequera, i només deixa veure el campanar de l’església. La pel·lícula està dirigida per Ignacio F. Iquino (1910-1994) -director nascut a Valls-, una figura avui força oblidada, però que en la seva època va ser un referent de la indústria cinematogràfica espanyola. Director, guionista i productor, va tocar diversos gèneres, com el drama, el cinema negre, el western -la versió espanyola dels spaghetti western– i fins i tot es va deixar seduir per l’erotisme del destape (amb títols com La caliente niña Julieta, La desnuda chica del relax o Los sueños húmedos de Patrizia).

Iquino va fundar la seva primera productora els anys trenta, després va voler importar el model studio-system nord-americà i a partir dels cinquanta va crear els estudis IFI, que va produir més d’un centenar de pel·lícules de marcat caràcter comercial. La seva filmografia com a director és llarga i, de fet, aquesta hiperactivitat va fer que les seves pel·lícules no fossin considerades de gaire qualitat, especialment les darreres. Avui, de fet, és difícil trobar-les. Iquino va morir de forma discreta el 1994, va demanar davant d’un notari que els seus familiars no difonguessin la notícia de la seva mort quan arribés, i la premsa no va donar la notícia fins passat dos mesos, segons he llegit en una vella notícia d’El País

Camino cortado retrata la fugida d’un grup de criminals que acaben de cometre un robatori amb violència. El seu objectiu és travessar la frontera amb França, però en el seu camí es troben amb un obstacle: les autoritats espanyoles estan a punt d’inaugurar el pantà de Sau i la Guàrdia Civil ha tallat les carreteres. Els lladres temen que sigui un control per donar-los caça, així que agafen una carretera secundària, passant per alt els avisos de prohibició, i acaben al poble de Sant Romà de Sau, ja abandonat, que un parell d’hores després serà enfonsat per les aigües del nou pantà.

Durant una bona estona, aquests personatges hauran de trobar la manera de sortir del poble, sense ser vistos per la Guàrdia Civil, mentre el rellotge va en la seva contra: o escapen o l’aigua els enfonsarà també a ells. Aquesta angoixa farà que hi hagi tensions entre ells, sobretot perquè el cap de la banda (Viktor Staal) és un home rígid, sense escrúpols, incapaç d’escoltar els seus companys. Tota acció va acompanyada d’una musiqueta engrescadora que va sonant sovint, tota l’estona la mateixa, una composició d’Augustó Algueró fill.

La pel·lícula és molt bàsica, però penso que és un document interessantíssim per recordar com era el poble que hi ha sota el pantà de Sau (la inundació es va produir l’any 1963). També per altres raons, perquè és memòria del cinema espanyol i perquè recull una part de la història d’Espanya, aquella en què el franquisme inaugurava pantans per tot l’estat. M’ha agradat molt descobrir aquest Camino cortado que, per cert, comença amb una magnífica escena de ball de l’actriu alemanya Laya Raki.