‘Close’, intimitat d’una ferida

Manel Haro / @manelhc

Algunes de les coses que es viuen durant la infància poden tenir conseqüències determinants a curt, mitjà o llarg termini. Hi ha episodis que, fins i tot, poden resultar dramàtics. Els dos nens protagonistes de la pel·lícula Close tenen una vida fàcil i feliç, els uneix una amistat fraternal, han crescut junts, han jugat junts i la seva complicitat sembla que no es pot trencar. Però quan accedeixen a l’ensenyament secundari i, per tant, coneixen noves persones, la relació es refreda. Els dos nois s’allunyen, però només un d’ells sap la raó.

Que els dos hagin de fer el seu camí, tot i compartir aula, zona d’esbarjo i companys, provoca més dolor en un que en l’altre i la forma de gestionar-ho serà molt diferent. La innocència infantil que els ha unit queda enrere, i els dos entren en una adolescència que comença a ensenyar les seves urpes i la seva crueltat. Com a rerefons hi ha temes com l’homofòbia, l’assetjament escolar, les amistats que es trenquen, el sentiment de solitud o la manca d’empatia. Però sobretot hi ha les conseqüències de les ferides emocionals -algunes irreparables- tant en qui les pateix com en qui les provoca.

Aquesta, però, no és tant una pel·lícula sobre fets, sinó sobre sentiments, pors, confusions i estats d’ànims. Els fets hi són, sens dubte, i són importants, però serveixen per fer-nos reflexionar sobre tot allò que no es veu. L’amistat entre Leo (Eden Dambrine) i Remi (Gustav De Waele) és sana mentre depèn només d’ells dos (ho és també als ulls de les seves famílies), però es trenca quan els nous companys comencen a fer preguntes que els dos protagonistes mai s’havien hagut de plantejar. La pel·lícula no va sobre les respostes, sinó sobre l’efecte i la naturalesa de les preguntes. Si nosaltres, els espectadors, no coneixem els sentiments que Remi i Leo tenen cap a l’altre és perquè senzillament tampoc els saben ells, encara no havien arribat a l’edat d’haver de plantejar-s’ho.

Tot i que penso que la pel·lícula està tenint una vida més aviat discreta als cinemes, va ser distingida amb el Gran Premi del Jurat (ex-aequo) al Festival de Cannes del 2022, i les crítiques han estat molt elogioses. El seu director -i guionista- és el jove belga Lukas Dhont (Gant, 1991), qui ja va seduir amb el seu primer llargmetratge Girl, protagonitzada per una adolescent transgènere que somia ser ballarina. Dues profundes i delicades mirades, doncs, a les intimitats adolescents.