Fan amb tu el que volen

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

La protagonista de Dama de pueblo (Edicions En El Mar) no té especial il·lusió per ser la dama infantil del seu municipi. Tot i això, mentre s’acosta el dia de la desfilada i l’elecció de la guanyadora, ella prepara tot al voltant d’aquest esdeveniment. Parla de les veïnes del poble; de la seva àvia, que té artrosi; i de la seva mare, que gaudeix d’una excedència. També dels seus cosins o de les galetes Campurrianas que es menja mentre el seu avi veu el teletext molt rígid a la butaca. O dels nens de les monges, alguns dels quals mai no reben visites.

Aquesta novel·la de Gema del Castillo (Almeria, 1996) conté un llenguatge que trenca amb les regles ortogràfiques per reflectir de manera fidel la parla andalusa. La història es desenvolupa en un ambient costumista i mitjançant diàlegs naturals i versemblants. La protagonista es mou entre samarretes de David Bisbal mentre veu Doremi a la televisió o escolta Dime de Beth. Aquests elements formen un context sociocultural i també històric molt reconeixible i encertat per a aquells que en són coetanis.

«Nada era nunca suficiente ni las notas, ni la piel suavita sin pelos, ni los dientes casi blancos ni el dinero», pensa la protagonista. Un robatori a l’estanc on el seu pare treballa amenaça de deixar-la sense desfilada de dama, cosa que fa més il·lusió als que l’envolten que a ella, una nena acostumada a demanar moltes vegades perdó perquè «las culpas iban a acabar volcás a algún lao, pos prefería comerme yo los jaleos y luego pedir perdón que no me costaba trabajo.»

Dama de pueblo és un relat original d’una nena crescuda en els anys 2000 que es queixa i s’enfada perquè les noies han de suportar tenir la regla i no poden cridar ni enfadar-se ni rebel·lar-se davant d’això: «Odiaba tener la regla, odiaba ser distinta por eso, odiaba el odio de los niños que me intentaban quitar la ilusión por las sorpresas, odiaba todo lo que no fuera Julita y seguir siendo pequeña.» És una nena a qui li agrada saber com altres la veuen mentre segueix les petites lluites diàries de la seva família i la seva entrada a l’adolescència, quan al Messenger no cessen els brunzits o els nois li ronden com les mosques. A la protagonista li van ensenyar que humilitat i intel·ligència van de bracet, i per això li agradava agafar-se a sa mare.

En definitiva, és un retrat sentimental dels que ara són adolescents i joves andalusos. Una oda a la infància i una obra sobre el pas del temps i sobre com es perd aquesta etapa quan un va ser tan feliç i gaudia de les petites coses. Aquesta novel·la també té tocs d’humor i aquesta gràcia andalusa, encara que el lector no pugui esquivar el pòsit malenconiós d’algunes escenes i reflexions de la protagonista.