Kenneth Branagh ha agafat afició a la immortal Agatha Christie, aquesta ja és la tercera aproximació als llibres d’una autora, versionada a dojo. Les seves històries, en cinema, en teatre, en sèries actuals, sempre tenen el seu què, al menys per mi, i no puc deixar d’acostar-m’hi. En aquest cas és menys fidel a l’original que en les dues anteriors però per innovar cal fer les coses bé.
La narració s’inspira, poc i de lluny, en el llibre Hallowe’en Party, sovint titolat com Les pomes. La veritat és que si no ho arribo a llegir ni me n’hauria adonat. La pel·lícula ha tingut crítiques diverses, bones, dolentes i condescendents. Un Poirot jubilat, a qui sembla que hi ha interès, des de fa temps, a esbrinar-li un passat misteriós, amb tràgics amors desapareguts, va a parar, gràcies a la seva amiga Ariadne Olivier, a qui aquí transformen en una persona inquietant i amb mala intenció, a un palauet venecià decadent on, fa temps, hi va haver una mort d’una jove, en estranyes circumstàncies.
Tot passa en una fosca nit, la de Tots Sants, amb la ciutat plena de terribles màscares carnavalesques. Un munt de gent, un ramell de bons actors i actrius actuals, s’aplega en aquest interior inquietant on podran assistir a una reunió espiritista. Com que amb un cadàver no n’hi sol haver prou en tindrem un parell més i a Poirot li va de poc que no fa moixoni. La casa té un passat que fa pensar en El internado i d’altres històries del gènere, amb nens pel mig, els esperits dels quals també corren pel casalot de tant en tant.
L’ambient terrorífic i els ensurts inesperats fan passar una estona distreta. La història és inversemblant però això passa sovint pel que fa al gènere, també hi ha històries reals molt inversemblants, ho admeto. Però tot resulta apressat, atapeït, excessiu i guinyolesc, pel meu gust. Les novel·les de Christie, millors i no tant, conserven en els seus originals un to d’elegància anglesa molt característic, que aquí se n’ha anat en orris. És clar que, de forma lliure i atzarosa, ens hem traslladat a Venècia, a la Venècia dels anys cinquanta del segle passat, més o menys. L’actual, amb el turisme massificat, encara hauria estat més terrorífica, potser.
No m’ha fet el pes la pel·lícula però no puc negar que he passat una estona distreta, potser perquè feia temps que no anava al cinema. De tot es poden fer interpretacions i versions però Branagh em resulta un Poirot inversemblant, considerant la mitologia poirotiana que ja porto al damunt. Pel casalot suren els fantasmes i les explicacions als fets i a les visions esotèriques resulten poc reeixides. El passat de Poirot, inventat, car ell no ens n’explica res de res, sempre compta amb una dama misteriosa i hi ha qui s’empipa si se li suposen tendències homosexuals reprimides, malgrat trets que hi poden fer pensar, en algunes versions. En tot cas es va endur el secret a la tomba, vaja.
Tinc devoció irreverent per Agatha Christie, l’escriptora i la persona. Quan jo era jove els entesos lletraferits la bescantaven però els seus llibres, en versions barates, es venien i es llogaven i eren d’interès transversal. Una parenta meva amb aspiracions intel·lectuals va veure que jo en llegia un, em va aconsellar llegir coses de qualita, i me’n va portar un de Simenon, un autor amb el qual no he connectat mai i que, com a persona, em cau molt malament. Però és francès i, aleshores, aquell era un valor afegit, a casa nostra.
Millors, pitjors, més o menys fidels, tenim versions de Christie per a molt de temps, em sembla. El gènere d’enjòlit, com en van dir aquí fa anys, en l’intent de cercar una alternativa nostrada a allò del suspense, ha proliferat i avui es fa servir més aviat novel·la negra. Però Christie és tota una altra cosa, per més autors i autores que hagin anat sorgint, amb més o menys fortuna, al llarg de les darreres dècades. En aquest tercer intent de Branagh d’acostar-se al mon de l’escriptora o d’allunyar-se’n sense perdre els referents, crec que les coses no rutllen, la veritat. Reconvertir el suspense en terror tampoc no acaba de funcionar. Pel meu gust el rei del terror és i serà Stephen King, que també ha patit durant anys un cert menyspreu dels entesos.
