Victòria dels Àngels i Alicia de Larrocha, centenàries i eternes

Manel Haro / @manelhc

En una de les sales del Palau Robert de Barcelona hi ha el fragment d’un antic avió dels anys seixanta. El visitant pot seure als seients, encara intactes, i mirar per les finestres, convertides, en aquest cas, en pantalles de televisió. Tot té una explicació, es tracta de la invitació que el periodista musical Pep Gorgori i l’escenògraf Rafael Villalobos fan, a través d’una exposició, perquè ens embarquem en una aventura que ens porta per les vides de dues de les més importants intèrprets catalanes de la música clàssica del segle XX, la pianista Alicia de Larrocha (Barcelona, 1923-2009 i la soprano Victòria de los Ángeles (Barcelona, 1923-2005), en el marc del centenari del naixement de totes dues.

I no és un viatge qualsevol, poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos d’una manera tan profunda en l’aspecte més personal d’un artista. L’exposició, que porta per títol Aquella eterna admiració, vol ser un homenatge a la pianista i a la soprano i una forma de connectar amb el nostre patrimoni musical. Parlem de dues carreres internacionals de primer nivell, dues dones que es van conèixer i admirar gràcies a la música, que van compartir cartes, fotografies i vivències al llarg de molts anys i que van acumular concerts, enregistraments i reconeixements tan rellevants com els quatre premis Grammy que va rebre Larrocha o el Disc d’Or de Victòria dels Àngels per haver venut cinc milions de còpies de La bohème, la gravació d’una òpera més venuda de la història, una fita que difícilment podrà ser superada mai.

El recorregut que proposa la mostra ens porta, per exemple, al certamen de Ginebra, del 1947, on les dues van participar amb vint-i-quatre anys. Tres anys abans, Victoria havia debutat al Palau de la Música i al Liceu, el 1949 ho faria al Metropolitan Opera House de Nova York i el 1961 a Bayreuth per interpretar l’Elisabeth de Tannhäuser. Alicia debutaria el 1953 al Wigmore Hall de Londres, el 1965 al Lincoln Center de Nova York i el 1971 al festival Mostly Mozart, també de Nova York. Un dels materials que recull aquesta exposició és una col·lecció de cintes dels concerts en viu de la pianista, ja que el seu espòs, el també pianista Joan Torra, demanava als seus coneguts que gravessin les actuacions de la seva dona per poder-les escoltar.

De fet, entre els molts documents i peces que es poden trobar en Aquella eterna admiració hi ha autèntiques joies, com vídeos familiars de les dues intèrprets, els primers vestits que es va posar Larrocha per a les seves actuacions quan encara era una nena, altres vestits de les dues (per a les òperes i els concerts), joguines, instruments, cartes, cartells (un d’ells dissenyat i dedicat per Chagall), efectes personals i, fins i tot, un informe de l’investigador privat que va contractar Victòria dels Àngels per confirmar les infidelitats del seu marit, Enrique Magriñá, qui va ser el seu mànager i causa de les moltes dificultats vitals que va patir la soprano.

Aquella eterna admiració és una exposició imprescindible i fascinant, no només pels materials, sinó també per les originals idees a l’hora d’organitzar i presentar aquests documents, pel discurs expositiu i per l’esforç de recerca que hi ha al darrere. Tot plegat gràcies també a la complicitat de la Fundació Victoria de los Ángeles i de l’Associació Alicia de Larrocha. El recorregut comença amb una carta de Victòria dels Àngels a Larrocha declarant-li la seva «eterna admiració» i en la recta final ens trobem amb una altra carta, on la pianista escrivia a la seva amiga, el 2003, mostrant la seva preocupació pel seu llarg silenci, ja que la soprano passava per un complicat estat anímic. Dos anys més tard, va morir Victòria dels Àngels. Larrocha ho faria el 2009. Fins al 7 de gener tornen a la vida al Palau Robert.