Vaig entrar al cinema a veure Los asesinos de la luna sabent que posaria a prova la meva paciència, però amb la confiança que la pel·lícula estimularia prou la meva curiositat com per a mantenir-me enganxat a la pantalla sense haver de mirar el rellotge més vegades de les necessàries. Al capdavall, encara que aquesta història porti la signatura de Martin Scorsese, són més de tres hores de pel·lícula. El director nord-americà ens explica uns fets que van tenir lloc a Oklahoma, durant la dècada de 1920, quan membres d’una tribu índia, que s’havien enriquit gràcies al petroli, van ser assassinats.
Els crims van motivar que, fins i tot, s’activés una investigació des de Washington, se suposa que aquí podem veure les primeres passes del que acabaria sent l’FBI. Al darrere, és fàcil d’imaginar, hi ha la mà i l’ambició dels blancs que volen aconseguir aquests diners. La història que ens mostra Scorsese comença quan Ernest Burkhart (Leonardo DiCaprio) arriba a casa del seu tiet, William Hale (Robert de Niro), a Oklahoma. Hale és un home poderós, remena cireres i està ben connectat amb tothom, també amb els indis.
Burkhart comença a treballar de xofer, i aviat construirà una relació amb una de les seves clientes índies, Mollie (Lily Gladstone), membre d’una d’aquestes famílies tocades per la fortuna del petroli. Tot sembla casual, però en el fons les coses aniran tal com manen els tentacles de William Hale. Los asesinos de la luna és una ambiciosa pel·lícula que vol posar sobre la taula un dels episodis de la crònica negra nord-americana, un exercici cinematogràfic entre la memòria i la reivindicació de les minories índies.
La història que ens presenta Scorsese, en realitat, és molt senzilla i no em sembla que les més de tres hores de cinta presentin cap tret de genialitat. Tot això es podria haver explicat en menys temps, però potser una de les gràcies de la pel·lícula és embolcallar-nos amb un relat d’aquesta durada. De fet, tinc la sensació que si hagués durat la meitat, poca cosa hi hauria a destacar de Los asesinos de la luna. De Niro i DiCaprio fan bons papers, però els seus personatges no són memorables.
Cert és que no vaig tenir la sensació d’avorriment en cap moment, però vaig sortir del cinema amb la impressió que havia vist una pel·lícula que, més enllà d‘entretenir-me, no m’havia aportat res. Ni m’havia impressionat ni va haver-hi res en concret que necessités comentar amb les meves amistats. A vegades al cinema no cal demanar-li res més que això, però reconec que n’esperava alguna cosa més.
