Davidsen i De Tommaso fan vibrar el Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

Vetllada de grans proporcions al Liceu amb dos talents vocals a seguir: Lise Davidsen -possiblement, la nova reina del Liceu- i Freddie de Tommaso, tenor de cant lligat que, tot i no arribar a les alçades de Davidsen, no va deslluir. Amb un repertori variat, lleugerament al·lucinat i mancat de cap narrativa concreta, les estrelles van poder oferir un tast de les seves habilitats, despertant l’admiració de bona part del públic. Davidsen va obrir la vetllada amb «Dich teure Halle» del Tannhäuser wagnerià, oferint ja d’entrada mostra de la seva fabulosa veu carnosa, coberta i impactant, de registre ampli i ben timbrat, de greus rotunds i sobreaguts vibrants.

La interpretació va sonar potser un pèl inconsistent i fragmentària, però tot i així creuem els dits perquè pugui portar aquest o qualsevol altre rol wagnerià aviat al teatre barceloní. Just després va aparèixer De Tommaso, amb una ària d’«I lombardi» de Verdi, donant ja indicis del que seria la seva contribució a la vetllada: el cant lligat ja mencionat, sobretot a la franja alta, tendència a ensucrar el cant amb efectes de glotis i interpretació aplanada. Va seguir el duet «Teco io sto» del Ballo verdià, portant ambdós artistes un no parar d’aguts i crits electritzants, així com mostres de la seva joventut, en quedar palesa certa inseguretat escènica i de coordinació. Davidsen és qui potser va mostrar més vegades aquest breu titubeig, en fer-se evident la inconsistència de timbre i projecció respecte quan interpreta amb veu plena, entregada i sense mirar enrere.

La resta del recital va continuar amb les bases sentades en aquestes primeres tres peces. Davidsen va oferir un tast del què ella podria donar en grans heroïnes verdianes, de fonètica peculiar però volums fantàstics, messe di voce de categoria (especialment a «Befreit» de Strauss!) i aguts i sobreaguts de despentinar. Si resulta excitant sentir el que pot oferir en Verdi o Wagner, menys resolutiu resulta el seu Puccini: tal i com ja es va poder apreciar a Il Tabarro de la temporada passada, el cant de la soprano no és ideal per a rols que demanen continuitat vocal, consistència i vulnerabilitat; funciona perfectament per a personatges de línia vocal abstracta, però no aguanta la comparació amb veus més modestes, tot i que més consistents en atacar una melodia. Això sí, al «Vissi d’arte» va deixar anar un agut callassià de treure l’alè.

De Tommaso va funcionar bé també al «Lamento di Federico» de L’arlesiana i «Amor ti vieta» de la Fedora de Giordano, així com a les cançons de Tosti. Es va percebre alguna pèrdua d’estabilitat als greus, recordant la giovinezza del tenor, però el seu cant lligat va anar resultant més expressiu (tot i mantenir l’afectació) a mesura que avançava la nit. Tot i així, a diferència de Davidsen, de greus impactants, timbrats i plens de cos, quedava de Tommaso molt empetitit en termes de qualitat vocal i interpretatius. Esperem amb ganes que arribi la propera Un ballo in maschera liceísta per a poder evaluar la feina del tenor en un rol verdià sencer, així com el primer acte de Die Walküre amb Davidsen. En qualsevol cas, una vetllada que el públic liceísta va rebre amb entusiasme.