Una trama apocalíptica escrita a cops de destral

Manel Haro / @manelhc

Vaig arribar a la novel·la de Rumaan Alam Deixar el món enrere després de veure l’adaptació disponible a Netfix. La pel·lícula dirigida per Sam Esmail em va agradar força, tot i que la historia que explica és bastant senzilla. De fet, aquesta trama apocalíptica juga amb la quantitat d’informació que ens va donant en tot moment, que és més aviat poca. Tot són incògnites, hi ha poques certeses i això és el que neguiteja. Tenia curiositat per veure si la pel·lícula adaptava fidelment la novel·la d’Alam (publicada per Columna en català amb traducció de Judith Raigal i per Salamandra en castellà amb traducció de Jofre Homedes).

Entre el llibre i la versió cinematogràfica hi ha diferències i penso que la pel·lícula supera amb escreix la novel·la. El principal problema que veig al text de Rumaan Alam és que sembla escrit a cop de destral, és a dir, sense un estil mínimament depurat ni qualitat literària. A més, trobo que té una prosa una mica irritant: és capaç de posar una comparació absurda en cada pàgina (no exagero pas), evidenciant la seva manca de recursos narratius.

Poso exemples de la traducció al castellà, que és la que jo he llegit (per cert, una traducció una mica carrinclona): «Archie hacía dominadas en el trampolín levantando hacia el cielo su cuerpo flaco, con unos hombros huesudos y rosáceos como la carne poco hecha», «la casa que los separaba no era tan grande, pero los árboles absorbían el ruido como el algodón la sangre», «Clay tenía una erección completa con la minga sobre la barriga como la aguja de una brújula en busca del Norte.»

Veiem encara un altre exemple de la prosa (traduïda) d’Alam: en una escena de llit, llegim «…donde a Amanda le encantaba clavar los dedos; que olieran la agradable peste de sus sobacos peludos; que aplaudiesen los fructíferos lamidos de su lengua sobre ella.» Totes aquestes perles que he citat les trobem gairebé seguides en unes poques pàgines, dues o tres. Només cal imaginar la desproporció de la cursileria, de la grolleria narrativa, que hi pot haver en més de tres-centes planes. Massa per al meu gust, sens dubte, perquè joies així treuen a un de la història constantment.

Anem, però, a la història: la trama gira al voltant d’una família -matrimoni amb dos fills adolescents- que s’instal·la en una casa de vacances que han llogat, prou aïllada perquè la trucada a la porta d’un altre matrimoni en plena nit els esveri. Aquest segon matrimoni -a la pel·lícula és un pare i una filla- assegura que són els propietaris de la casa i que s’hi han apropat perquè a la ciutat (Nova York) ha marxat la llum. A mesura que passen les pàgines, veurem que n’hi ha d’altres, de problemes, i que tot apunta a alguna circumstància extraordinària que està posant la seguretat de tota la nació en una situació complicada.

Tot i que he intentat llegir la novel·la sense estar gaire condicionat per la pel·lícula, és difícil no fer-ho. El llibre de Rumaan Alam no m’ha dit gaire cosa, no m’ha inquietat gens. La veig una història més aviat plana, amb personatges buits, al servei d’un joc narratiu que no presenta profunditat ni complexitat. Tot és a la vista i ho és, com he dit, de forma destralera. Almenys la idea de la qual Alam partia si em sembla bona, però tot es queda en una bona premissa.