Un Rinaldo d’escassos encants al Palau de la música, amb un conjunt musical convincent però veus molto agitate que no han fet volar la imaginació. La partitura de Händel ha liderat la màgia de la vetllada, amb nombrosos hits que recorden que és la qualitat la que a la llarga situa l’artista damunt d’un escenari, i no necessàriament el màrqueting. El conjunt francès Les Accents va contribuir en bona mesura a fer fluir les emocions durant les gairebé tres hores d’espectacle, amb una concepció molt propera a la de René Jacobs en el seu triomfant enregistrament de 2003.
Vint anys després, el director Thibault Noally fa reaparèixer la música amb pràcticament la mateixa energia, afegint-hi un toc de joc imprevisible a nivell rítmic i algun desajust. D’escenes heroiques a dramàtiques, l’ensemble va resultar dúctil i expressiu. Potser s’hi va notar una lleugera pèrdua d’energia cap al tercer terç de la primera part, però res que unes bones veus no haguessin pogut arreglar.
Desgraciadament no va ser aquest el cas, amb veus que representen l’estil molto agitato, aquelles que entenen la concepció dramàtica a partir d’efectes, manierismes i alta velocitat descuidant intel·ligibilitat, precisió tímbrica i comprensió del personatge. Sí, sovint se sent dir que el barroc no és el mateix belcanto que el del classicisme o el romanticisme, i sovint s’empra com a excusa per amagar mancances vocals a nivell de precisió, control o musicalitat. Ha sigut el cas de dos dels protagonistes de la nit.
Carlo Vistoli va debutar el 2019 al Liceu amb la també handeliana Agrippina, acompanyat per pesos pesats del gènere com Xavi Sabata, Franco Fagioli o Joyce Didonato. En aquella ocasió no va demostrar gaire presència escènica ni vocal, quedant supeditat a les dinàmiques escèniques dels intèrprets més experimentats. En aquesta ocasió, podem afegir que l’entrega de Vistoli en el paper de Rinaldo és absoluta, amb presència a l’escenari del Palau i sobretot amb energia vocal per a fer aguts sonors, messe di voce i algun greu rotund.
Emőke Barath / Foto d’Edouard Brane.
Desgraciadament, no és la seva una veu que pugui oferir gaires canvis tímbrics, gestionant principalment el volum del cant com a principal element narratiu, i com tots sabem, ni parlar baixet vol dir parlar suau ni parlar alt significa estar ple d’emocions. Especialment a la franja baixa la veu perd encara més presència i interès. Aprendre a controlar o evitar aquells racons on l’instrument no llueix gaire també és autoconeixement, i de moment el paper de Rinaldo no apropa al contratenor a la il·luminació (i per a mostra, una de les Cara Sposa més llargues mai sentides).
Gens interessant la seva esposa, Chiara Skérath, amb un duet sense contingut, sense definició i que semblava dirigit a una audiència mínima. Skérath recorda a Piau, una de les oblidades veus franceses que difícilment canvia de to, canti trist o canti alegre, i que va buidar l’ària Lascia ch’io pianga de contingut. La mezzo Lucil Richardot va aportar una veu trencada en diferents colors, difícil de controlar i que podia tant perdre definició com acabar generant sons fixos. Aquestes mancances, juntament amb un estil interpretatiu exagerat, van fer de Goffredo un personatge secundari.
Anthéa Pichanik es presenta com a contralt, però escassos sons dignes de menció va projectar. Té una veu uniforme però poc memorable. Victor Sicard va aportar el seu control del fiato, amb nombroses agilitats però de timbre carent d’atractiu. La millor veu de la nit va ser Emőke Baráth, d’interpretació inconstant però de veu coherent. Tal i com ja explicàvem a l’Orlando Paladino del Liceu, Baráth es capaç d’emetre aguts afilats, ben timbrats i plens d’energia, i en ocasions també de perdre aquesta afilació, enterbolir la dicció i caure en espais introspectius.
Com a Armida va fer tornar a aparèixer aquesta dualitat, amb especial menció a l’ària Vo’ far guerra, on va destacar en els moviments externs però on el central va resultar poc memorable. I acompanyada, això sí, pel fantàstic clavicèmbal de Mathieu Dupouy. I acabem amb una menció especial a la dama que va sacsejar el Palau cridant bravo a Vistoli pràcticament a la cara i que va fer aplaudir a la resta de membres de l’auditori. No se sap si aplaudia a Händel o al contratenor, però en qualsevol cas ens va fer somriure a tots.
