Protegir el món de la devastació

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

La vida d’Aida, la protagonista de Leche condensada (Caballo de Troya), és com una partida d’Animal Crossing. I també com una partida de Pokémon, és a dir, atac i contraatac fins que una de les parts guanya i continua el seu camí. Ella té dotze anys i viu a un poble del sud de Tenerife amb la seva mare. Està obrint-se al món i li agradaria tenir un videojoc de si mateixa, però sobretot de vegades voldria començar una nova partida.

Aquesta és la primera novel·la d’Aida González Rossi (Santa Cruz de Tenerife, 1995). Comença durant la celebració d’un aniversari en què l’Aida no està fent el mateix que les altres nenes. Es troba en un moment en què el seu cos canvia i els pares s’estan divorciant. A més, viu en una casa diferent d’aquella on va créixer i la seva àvia, que de vegades li dona llet condensada, sembla ser el seu únic refugi, encara que hagi de compartir-la amb el seu cosí Moco. Ha d’aprendre a protegir-se del món alhora que està en companyia del seu cosí i de la Yaiza, la seva millor amiga. I, sobretot, ha d’aprendre a parlar sobre algunes coses i a callar-ne d’altres.

«El seu poder és tancar els ulls i, existint tant a dins, no existir», es diu d’Aida. Li agrada parlar i pensar preguntes existencials, però aquestes comencen a fer efecte en ella. Es pregunta per què les coses no poden durar el que dura voler-les i percep que, encara que el mal hagi passat, a l’interior encara queden les restes. Experimenta l’ansietat, la gelosia, la por, la vergonya, la ràbia i la injustícia, tot alhora en un embull difícil de gestionar. Aida té la seva àvia i les seves amigues que l’ajuden a compensar l’absència del pare i de la mare, que és llunyana. Ella sap què passa al seu voltant, però preferiria no entendre-ho. De fet, hi ha una Aida que viu i una altra que s’empassa el dolor.

Leche condensada és una història sobre la fi de la infància i l’entrada al món adult, així com sobre les relacions entre les persones i internet com a refugi, sobretot, com diu a la contracoberta, quan vius en un poble i ets queer. Amb un toc líric que ja va demostrar al seu llibre Pueblo Yo, l’autora reflecteix en aquestes pàgines la duresa de la infància i la violència de la vida davant del creixement. Encara que no es tracta d’una novel·la del tot excel·lent, aprofundeix tant en la ferida d’aquesta infància que és impossible no sentir la punxada de la seva escriptura.