Poc fa del desastrós Macbeth de Jaume Plensa al Liceu, amb les seves escultures fora de lloc i transitant entre diferents graus de buit i lletjor, que ja tornem a trobar una producció de Verdi de les que fan perdre la paciència. El millor moment damunt l’escena va ser Anna Pirozzi agafant una cadira que li barrava el pas i la va llençar escales avall. I és que tot el que hi havia damunt l’escenari sobrvaa: les cadires, les llums (què son els flaixos intermitents a la meitat del tercer acte?), les disfresses de circ, les parets de color inexplciable i la plataforma giratòria completament desaprofitada.
La direcció de ballarins i cor va ser molto agitata, recuperant el terme de la crítica recent del Rinaldo del Palau de la Música, que descriu música (i ara moviment) on hi ha molta acció però escàs contingut. A l’escenari hi passen coses, sí, com tuls que corren d’un costat a l’altre i ballarins fent gestos obscens, però res comunica. No hi ha missatge i tampoc queda justificat que no en tingui. Molt millor va ser la representació en l’àmbit musical, amb un Riccardo Frizza dinàmic i gairebé de lleugeresa de barroc historicista a la batuta, de timbres efervescents i sense prioritzar les harmonies, i amb unes veus dignes de menció.
Freddie de Tommaso, a qui vam veure fa poc acompanyat de Lise Davidsen, ha tornat al Liceu amb una soprano de veu excepcional, Anna Pirozzi. El jove tenor va tornar a exhibir el seu estil arcaïtzant, més italià que no pas verdià, i amb una tendència a amanerar tant inicis com finals de frasseig. Sí que es pot dir, però, que més enllà de fer aguts, no va treure gaire suc al paper i que els greus perdien presència. Solvent en la cavatina «La rivedrà ne’ll estasi», menys en les seccions més recollides de la canzone «Di’ tu se fedele» i de nou divertit i lleuger al quintet «E scherzo o e follia.»
Pirozzi és una de les veus més privilegiades per cantar Verdi, té la possibilitat d’emetre sons que les grans cantants del segle XX van enregistrar per a la posteritat, però alhora mostra una intuïció dramàtica que no li permet cantar amb originalitat o expressar una alta gama de matisos. D’aguts poderosos, sobreaguts afilats i timbre seductor, ahir va mostrar certa inestabilitat en els piani. Artur Ruciński, per la seva banda, va resultar un solvent Renato, de veu bastant interior però gran, capaç d’emetre una gama limitada de colors, i va poder exhibir control de les possibilitats expressives del seu instrument a partir d’efectes dramàtics.
No va ser un personatge de gaire autoritat, per exemple en el tercer acte, però sí va demostrar profunditat de sentiment en la seva ària «Eri tu che macchiavi quell’anima.» Daniela Barcellona va ser una Ulrica verdiana, de veu justa pel paper, però que desbordava interpretació en cada frase, so i nota que executava. De tota la producció, Barcellona és qui més coneix la complexitat de l’estil del compositor, utilitzant el so de consonants, els angles de la melodia o les pauses dramàtiques per a aportar missatge, drama i òpera.
Bones paraules també per a Sara Blanch, una delícia a «Saper vorreste.» La intèrpret ha guanyat presència escènica, seguretat en emissió de so i eficàcia en les agilitats de la no tant llunyana L’Italiana in Algeri de la temporada 18/19. Buscant la mateixa màgia en els recitatius, acabaria de fer un Oscar molt plaent. Solvent també Valeriano Lanchas com a Samuel, especialment al finale «Ve’, se di notte qui colla sposa.» Així doncs, si la música d segueix conquerint Verdi, l’escena, desgraciadament, exigeix l’ús de la paciència.
