Una felicitat convencional

Manel Haro / @manelhc

La publicació de la novel·la pòstuma de Gabriel García Márquez, En agosto nos vemos (Random House), ha estat un dels esdeveniments editorials dels darrers mesos. Ha arribat una dècada després de la mort de l’autor colombià i no ha estat exempta de polèmica, ja que l’escriptor havia demanat als seus fills que fos destruïda; segons ell, no tenia prou qualitat per ser publicada. La família, però, va decidir treure-la a la llum, perquè consideraven que el text no estava tan malament i contenia prou elements literaris i de gaudi per als lectors de García Márquez.

El debat, doncs, rau entre qui defensa la seva publicació i qui creu que s’hauria d’haver quedat en un calaix. És a dir, entre qui considera que el text no val la pena de ser llegit i qui hi ha trobat un matèrial interessant entre les seves pàgines. Jo soc d’aquest segon grup. Tot i reconèixer que En agosto nos vemos no és una obra mestra a l’altura de títols com Cien años de soledad o El amor en los tiempos del cólera (segurament, tampoc no era aquesta la pretensió de l’autor), i que puc coincidir en el fet que li manca desenvolupament i profunditat, per a mi aquest volum és un autèntic regal.

Primer de tot, perquè està magníficament editat. Inclou un text dels seus fills que justifiquen la publicació, un epíleg de l’editor explicant com s’ha treballat el text i unes imatges que ensenyen com García Márquez va corregir l’original. Quant a contingut, penso que En agosto nos vemos s’ha de valorar pel que és i no pel que no és: una novel·la descartada per un geni de la literatura, guanyador del Premi Nobel, escrita mentre patia demència i perdia la seva memòria, però que és el valuosíssim document que ens revela el que ocupava la ment de l’autor en la darrera etapa de la seva vida. Això no es pot menystenir.

La protagonista de la novel·la és una dona d’una cinquantena d’anys, casada i amb dos fills, que anualment fa una visita a una illa per posar flors a la tomba de la seva mare. Té el que ella anomena una «felicitat convencional», és a dir, una vida estable, còmoda, però segurament mancada de prou estímuls per acceptar-la tal com és. Així és que en una de les seves visites a l’illa, coneix un home amb qui té sexe. És una aventura inesperada, una infidelitat al seu marit que ho canvia tot per a ella.

A partir d’aquesta visita, cada any que la dona torna a l’illa, necessita una nova aventura amb algun altre home. No sembla només un caprici, ja que, com llegim, dedica molta energia durant tot l’any per la satisfacció d’una sola nit, com si es passés mesos i mesos pensant com serà la següent trobada. El cert és que per la manera com està escrita, tot plegat podria ser un deliri de la protagonista i que els homes ni tan sols existissin. El realisme màgic hi és present, sense ser present.

Hi ha misteri en el relat, no només perquè sabem ben poca cosa de cada personatge, sinó també perquè la mare sembla esdevenir una mena d’oracle per a la seva filla, com si el destí de la protagonista estigués determinat des de sempre. Què és, doncs, aquest relat? La lluita d’una dona contra el seu destí? El retrat d’una crisi vital d’allò més normal? Una simple història d’infidelitats? Penso que tal com està la novel·la, i amb els elements que García Márquez hi posa, el lector pot donar-li el sentit que millor li funcioni.

Jo veig una dona que sap que es fa gran, que encara vol viure i que busca homes d’una forma cada vegada més desesperada per evitar enfonsar-se, sense adonar-se que aquesta recerca s’està convertint en la seva condemna. A En agosto nos vemos, hi ha ingredients per haver fet una novel·la més llarga i ambiciosa, però penso que com a relat llarg funciona prou bé (sobretot, insisteixo, per als lectors fidels de García Márquez que ja no esperàvem res de nou). És per això que llegir aquest text m’ha resultat una petita alegria, literàriament no és excel·lent, però valia la pena de ser publicat i gaudit.