Unes ‘Bacants’ que fan perdre el cap a La Gleva

ALBERT MENA

Les Bacants d’Eurípides arriba a La Gleva, amb una nova traducció de Jordi Pàmias publicada per la Col·lecció Bernat Metge i en el marc del Festival Clàssics. L’encarregat de posar accents a tots els “ets i uts” del clàssic grec és Albert Arribas, de qui vam veure al mateix espai, ja fa gairebé dos anys, una Beuarra memorable. L’acompanya Sílvia Delagneau en l’espai escènic, amb un repartiment que repeteix: Marta Ossó, Màrcia Cisteró i Antònia Jaume, i de nou amb Mònica Almirall fent acte de presència mitjançant una veu en off.

Aquestes Bacants es mouen a partir de dues tendències que avancen en paral·lel i es troben en comptades ocasions: la primera és la necessitat de dir les paraules que constitueixen el text; la segona, la que marca Albert Arribas. M’explico: ja a la primera peça que li vaig veure, F.R.A.U., el text que pronunciaven els personatges no era necessàriament allò que volien dir o allò que pensaven: els possibles significats encadenats a partir de paraules poden ser multivectorials.

Les interpretacions no eren tampoc només allò que feien actors i actrius en cada instant, sinó que els contextos prenien una presència gairebé física segons les necessitats expressives de les escenes. Sentir l’equip d’Arribas fent teatre és sempre percebre el més enllà conceptual, el més enllà interpretatiu de cada secció, les possibilitats del que és i el que no serà.

En aquestes Bacants Arribas ha de lluitar contra un text que ho arrasa tot: al capdavall, els textos clàssics poden tenir molt mala bava i deixar-nos una pobra mare amb el cap decapitat del seu fill a les mans, un pare convertit en serp i tots exiliats de la seva ciutat per un caprici diví. El director, probablement amb la intuïció adequada, opta perquè el text marqui la línia principal de lectura, concedint algunes llicències, però mantenint una unitat argumental que porta a obrir i tancar l’espectacle, i reduint molt la polifonia i complexitat que farcien les seves direccions anteriors.

Això no vol dir que no n’hi hagi: el monòleg final de Mònica Almirall és meravellosament exagerat, els plors de Marta Ossó narrant les aventures d’un missatger esparverat són punyents, les provocacions d’Antònia Jaume com a Dionís són hilarants, la passió de Màrcia Cisteró com a bacant provoca desig i terror per parts iguals. També els jocs escènics, que són marca Arribas, hi són presents, tot i que en grau més baix. La selecció d’idees sempre està plenament curat i potser només aquesta vegada, s’ha prioritzat més la narració a l’exuberància a què estàvem acostumats.

Res d’això seria possible sense un repartiment de luxe. Les tres actrius tornen a conjugar una màgia única, d’una gran química, on la improvisació, l’error, el riure i la por es mouen amb llibertat, fent del teatre allò que sempre hauria de ser: un viatge de no retorn. Per molts anys més d’Ossó, Cisteró, Jaume i Arribas, a La Gleva i on faci falta!