Nova proposta de teatre d’avantguarda a La Gleva, l’espai gracienc al cor de Barcelona dedicat a la creació teatral contemporània. Amb text d’Albert Balasch i direcció i dramatúrgia de l’inconfusible Albert Arribas, Beuarra es descriu com una atípica comèdia de cambra. I sens dubte ho és, de còmica, però també d’exigent.
Tres dones parlen en un espai a mig camí entre La Bohème parisina de Puccini i una catàstrofe nuclear i zombi, al voltant d’una taula que sosté copes i gerres, algunes de les quals encara guarden un beuratge que sembla vi. Sota aquesta taula, podem llegir els títols de dos llibres: Plató i Aristòtil. Les tres dones parlen com les moires de l’antiguitat, deesses que filen i tallen les vides dels mortals i que tenen el do de la profecia: una comença una frase, una altra la continua i la tercera l’acaba.
A vegades es puntualitzen les afirmacions que elles mateixes fan, les contextualitzen (o se’n riuen), però mai no es contradiuen: actuen com tres punts de vista d’una sola unitat. Una d’elles, interpretada per Antònia Jaume, podria representar l’intel·lecte; Marta Ossó podria interpretar l’emoció; i Màrcia Cisteró podria ser L’idiota, un personatge que riu constantment de tot i tothom però que sovint acaba veient veritats més profundes.
Aquestes dones, «enfilades» com elles mateixes diuen, comencen parlant de com «estaven un dia ennuvolat menjant macarrons amb una forquilla, i un home es va apropar a donar un paper, on hi havia un poema.» I una hora després són tres Maries plorant sota el cos mort de Crist, que acaba sent titllat de «pelleringa.» Aquest adjectiu és representatiu d’una de les tècniques presents a l’obra: s’utilitza com un dels conceptes motor de l’espectacle, canviant de significat cada vegada que s’empra, afegint-li una capa més de contingut.
Tota l’obra funciona com un desplegar constant de contingut, com una flor que es va obrint i que va revelant els seus nombrosos encants. El perill, però, de «revisar» constantment el significat d’aquestes paraules, és que acabin resultant monòtones (mai pots arribar a entendre realment què t’està comunicant l’obra) però també possibilita moments de gran hilaritat i potencial de comèdia. Les pròpies actrius es pregunten si estan vives o mortes, si existeixen perquè parlen o perquè algú les està escoltant, en una espiral existencialista que no té fi.
L’ús de diferents estils també dinamitza i potencia el moviment de l’obra: de cites que podrien ser aristotèl·liques a discursos infantils, les línies de cada tipus discursiu són clares, i Balasch i Arribas els interposen perquè l’orella no es cansi. Les actrius també es fan preguntes entre sí que sovint sonen a metatextuals (una podria parlar en un monòleg de diversos minuts sobre «El verb possibilita l’existència» i una altra podria dir després d’una bona estona, amb veu aguda: «Però què vol dir?», fent referència no només al contingut del monòleg, sinó també a la pregunta que s’estan fent els espectadors davant d’una definició impossible: «Però què està dient!»). Aquestes preguntes també són un motor dins l’obra, un dels recursos potser més tradicionals i clàssics que s’empren: Cruyff va fer un gol / Com el va fer? / Amb un gest impossible.
Acompanyant les paraules, Arribas torna a portar a l’escenari els sons que van definir bona part de les set hores de la seva obra F.R.A.U. Els talons damunt la fusta, el frufru de la roba, els líquids que passen de gerres a gots, o un intent absurd de pujar unes escales de genolls amb un coixí… l’existència d’aquestes moires és absurdament física, en un estat de constant incomoditat i risc (sostenint-se damunt d’una taula que balla, damunt les potes d’una cadira o lliscant escales avall). L’emoció parla del dolor que sent, la ironia se n’en riu i l’intel·lecte ho entén només com a part d’un sistema complex d’accions i reaccions.
Però tot i que l’obra comença amb una «espurna» que posa en moviment el desequilibri, la incomoditat i l’acció, els tres personatges acaben reunits al voltant d’una foguera, estirades formant un cercle i dormint còmodament mentre sona una cançó de bressol (per a adults). Hi ha esperança al capdavall, també, per a aquestes moires no-vives: si el llenguatge pot ser dolorós, fer mal i treure’t de polleguera, també pot fer-se servir per al bé.
I si la llengua possibilita l’existència, i una existència positiva al capdavall, pot ser que el text incorpori també una referència a la defensa de la llengua catalana? Qui sap. El que queda clar és que Arribas és un director polifacètic, capaç de fer set hores de teatre d’avantguarda (la mencionada F.R.A.U. i les seves set hores de durada) però també comercial (Cadires, amb Mont Plans i Oriol Genís) i possiblement la veu més original de la seva generació.
Paraules també d’agraïment a la feina de les tres actrius: Ossó passa d’una emoció infantil, ploranera i estrident a la tranquil·litat solemne gairebé de ritual; Jaume passa de representar de l’excitació d’un Newton que acaba de descobrir la ciència (en aquest cas mitjançant una bombeta) a una resignació decadent sense fi; i Cisteró, com ja hem dit, no para de riure. Però també possibilita espais de revelació.
I per concloure l’espectacle, les seves protagonistes marxen per unes escales que ningú sap on porten. Algú al públic pregunta: però on van? I ens quedem sense resposta. Perquè és marca Arribas que qualsevol element crei interrogants, provoqui incomoditat, però finalment sempre faci riure. Atípica comèdia de cambra, sens dubte.
