Centenària Teresa Cunillé

Fa uns dies vaig coincidir amb un conegut que em va explicar que l’actriu Teresa Cunillé faria cent anys. Va néixer a Sabadell l’octubre de 1924. Va treballar en el teatre d’aficionats i ben aviat en el professional, en més de cent obres. Ha rebut diferents premis al llarg de la seva vida professional. Ha estat de les actrius que més obres ha estrenat a l’emblemàtic Romea. Els seus pares, teixidors, eren uns grans amants del teatre i la sarsuela. El seu pare havia estat tenor professional, però ho va haver de deixar per motius de salut. Va impulsar, però, diferents companyies de teatre i sarsuela amateurs.

Teresa Cunillé va actuar ben aviat en sarsueles i més endavant en teatre català i també va haver d’ajudar als telers familiars. De molt joveneta ja va començar a festejar amb el seu amor de tota la vida, l’actor Domènec Vilarrasa i van estudiar plegats a l’Institut del Teatre. També va fer classes de dansa amb el gran Joan Magrinyà al conservatori del Liceu. Quan la parella ja tenia una filla van ser contractats per la Companyia Titular Catalana del Teatre Romea, on van treballar fins l’any 1957.

El Romea va fer un gran intent de recuperació del teatre català. Cunillé va fer sovint de parella de Joan Capri. Més endavant formaria companyia pròpia, sota la direcció del seu marit. Durant la dècada dels cinquanta del segle passat van tenir un gran èxit les obres d’autors com Cecília A. Mantua, una de les més populars va ser La Pepa Maca. Aquestes obres s’emetien sovint per la ràdio. Les obres de Josep Maria de Sagarra també tenien un gran èxit de públic.

El 1972 va ser la primera actriu de la Companyia de Teatre Nacional a Barcelona, una iniciativa de Ricard Salvat, amb obres com la Galatea de Sagarra. En els vuitanta va participar en molts projectes teatrals diversos. El 1991 la ciutat de Sabadell li va retre un homenatge, es va programar l’Hort dels Cirerers, protagonitzada per Teresa Cunillé i Domènec Vilarrasa, i al vestíbul del teatre es va muntar una exposició sobre la seva trajectòria artística. També se li va lliurar la Medalla al Mèrit Artístic de la ciutat. El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya. Va continuar alternant teatre clàssic català i obres contemporànies.

Va treballar a la televisió, el cinema i el doblatge. A prop dels vuitanta anys va muntar l’espectacle Dones com jo, amb dramatúrgia pròpia, on recollia els principals monòlegs de les heroïnes sagarrianes, sota la direcció de Francesc Nel·lo. Es va estrenar al Teatre Lliure i va fer una exitosa gira per Catalunya. Es va retirar el 2007 amb l’obra de Rusiñol El jardí abandonat, també amb direcció de Nel·lo, al Teatre Brossa. L’any 2018 es va crear el Premi Teresa Cunillé, bianual, que dona suport a la recerca sobre la història del teatre català.

Els meus primers records de Cunillé estan lligats a la ràdio i a les obres de ràdio-teatre en català. S’emetien per Ràdio Barcelona, els dimecres, patrocinades per Mobles La Fàbrica. En els darrers anys la recordo intervenint en algunes sèries de TV3. Per la xarxa es pot trobar molta informació sobre la seva vida i trajectòria professional. La Història del Teatre Català no és, avui, tan coneguda com caldria, crec que el Romea, tot i que és un teatre viu, hauria de reivindicar-se més com a seu emblemàtica del teatre català. Durant un temps, abans de la construcció del Teatre Nacional, va ser-ne la seu, per exemple, i s’han oblidat iniciatives com ara els Cicles Cavall Fort.

A través de la història d’actrius com Cunillé ens ensopeguem amb un munt de noms d’actors, actrius, directors i tota mena de professionals relacionats amb el teatre català. Malauradament avui, per exemple, s’inventen anècdotes elevades a la categoria de mites absurds, com ara el breu pas de la Xirgu pel Romea, amb l’existència d’un fantasma ximplet. Malauradament, el teatre, en català, però també en castellà, és avui un gran absent de les televisions i les ràdios.

En una època en la qual no tots podíem anar a les sales sovint la ràdio i la televisió ens van facilitar el coneixement de moltes obres, el mateix que el teatre d’aficionats, sovint molt bo, que proliferava a tota classe de centres socials, parròquies i la resta. Avui es fa també molt de teatre, no diré que no, però penso que s’ha esberlat força la tradició i sembla que l’important són la novetat, el trencament, les noves lectures, no sempre reeixides, dels clàssics.