Tornar a Troia

SALVADOR RICH

Els grecs supervivents van tornar de Troia, alguns en viatges que van durar deu anys o més, i jo, sempre al revés del món, hi he tornat a anar llegint Las mil naves de Natalie Haynes amb la sensació que ja ho havia fet abans, i no només una vegada. En part és culpa meva, perquè confesso sentir una atracció malaltissa cap als mites troians des de petit, i quan penso que ja m’ho he llegit tot i trobo un llibre nou, sempre l’agafo pensant que hi trobaré alguna cosa diferent o, que gaudiré rememorant el destí dels herois i de les seves dones. Sobretot de les dones. Elles han estat sempre les heroïnes veritables. Sempre he estat més fan d’Andròmaca que d’Hèctor.

Per això un cop llegides la Ilíada i l’Odissea, quan em vaig ficar de ple en la tragèdia grega, cap em va entusiasmar tant com Les troianes d’Eurípides. S’aixeca el teló (bé, als teatres grecs n’hi havia teló, però avui en dia, sí) i a l’escena es veu una platja, amb un grup de dones captives, vigilades pels soldats grecs. Darrere les dunes, una columna de fum indica on tan sols unes hores abans hi havia Troia. Elles, la reina i les princeses d’aquell regne, ploren ara la seva caiguda, la mort dels esposos, pares, fills… i el seu futur com esclaves a les cuines i llits dels seus raptors, dels assassins dels seus.

Això és també Las mil naves on Natalie Haynes planteja el mateix argument de base: els homes fan les guerres, les dones i els nens les pateixen. La variació respecte a Eurípides és que Haynes va més enllà de la platja i les troianes i també parla de les dones gregues i fins i tot les divinitats femenines involucrades en el, qualificat per molts, primer conflicte bèl·lic a escala global. Elles, les que esperen a casa, també pateixen i és curiós comprovar els diferents tipus de dolor que cadascuna representa: el de la dona enamorada que espera incondicionalment el seu home per reprendre la seva vida, el de la que espera el retorn del marit directament per venjar-se, i el de la que no sap què esperar perquè se sent abandonada després de tants anys.

Precisament, Penèlope, la dona d’Odisseu, es mostra com el personatge més actual de tota aquesta actualització dels mites que és aquesta novel·la. No és una Penèlope soferta, pacient i submisa. A les seves suposades cartes al seu marit no dubta a recriminar-li que passi deu anys més -després dels deu que triga Troia a caure- fent voltes i passant aventures pel Mediterrani, en lloc de tornar a casa a reprendre les seves responsabilitats amb la família i el regne d’Ítaca. Una conclusió que el lector pot extreure d’aquestes esperes és que l’amor o l’enamorament és l’únic que separa el destí de les dones gregues de les troianes. Tant les unes com les altres viuen sotmeses.

El meu pensament recurrent té dues potes: una és la troiana, perquè darrerament són uns quants els autors i autores que novel·len aquests mites: Circe, La canción de Aquiles, Penélope y las doce criadas… buscant-hi noves lectures i, pel que sembla, som una majoria de lectors els que ens hi veiem atrets. L’altra pota és la que em diu que, per molt que passin els mil·lennis, les coses no canvien gaire. Només cal posar un informatiu i veure com encara avui els homes continuen lluitant i prenent les decisions sobre la guerra, i és a les dones i als nens, als civils, als ancians, als desvalguts, a qui les bombes els cauen al damunt.