Ricardo Gallego. Barcelona
Una de les darreres revelacions dintre del gènere fantàstic ha estat Circe, de l’autora estatunidenca Madeline Miller, que publica Alianza en castellà amb traducció de Jorge Cano i Celia Recarey. En la seva novel·la Miller beu de fonts mitològiques i se centra en el personatge de Circe, que viu sota l’ombra del seu pare, Helios, el déu del sol, i ha de suportar la seva llum abrasadora, la seva arrogància. No només això, també ha de suportar el menyspreu dels seus germans i el de la mare, de manera que sempre s’ha sentit fora de lloc.
Com a punt de partida, és magnífic veure l’espectacular desplegament que Miller presenta en els primers capítols, amb el seu planter de titans i déus menors. Més endavant la narració es torna lleugerament costumista, però no per això menys interessant. L’autora aconsegueix que el ritme de la narració no decaigui, barrejant històries en què Circe participa d’alguna manera, en les que les seves decisions, per petites que siguin, decanten la balança cap a un costat, per la qual cosa allò rutinari s’entrellaça amb allò fascinant: bruixeria, misticisme i monstres.
Com dèiem, l’autora és conscient de la importància que tenien els déus en la Grècia clàssica. En la seva obra anterior, La canción de Aquiles, podem veure com aconsegueix enllaçar història amb mitologia de manera fluïda. A Circe, d’altra banda, totes les fonts són mitològiques, malgrat que es facin algunes referències històriques. I aquest respecte pels mites i el que representaven (i l’afecte de la bona documentació) ho veiem quan els déus, sobretot els olímpics, fan acte de presència. Les seves aparicions són breus, però l’atmosfera que crea l’autora fa que el seu record persisteixi.
La veu de Circe, que molesta als déus per ser humana, aconsegueix modelar un personatge complex que probablement no sigui del gust de tots (i així ha de ser), però que té la personalitat suficient com per voler escoltar-la i dedicar-li temps al llarg de les més de quatre-centes pàgines del llibre. A mig camí entre una història comercial i literària (aquesta rara avis), el més complicat, després de tot, no és relatar històries que ja coneixem de manera que siguin atractives i tinguin valor literari, el difícil és fer que, malgrat conèixer la història (recordem que Circe és un personatge de la mitologia clàssica), mai es perdi l’interès per escoltar el que ens vol explicar i ser capaços de caminar al costat de la protagonista per aquestes terres tan reals i, al mateix temps, mítiques.
El final de l’obra, com ja passava a La canción de Aquiles, Miller utilitza la càrrega emocional que ha anat acumulant durant tot el text per aconseguir una mena de catarsi, tal com feien les tragèdies clàssiques. Tots els fils queden cosits amb precisió. Circe és una novel·la magnètica que atraparà, no només als apassionats de la mitologia, sinó també als fans del gènere fantàstic i als lectors als que els hi agraden els relats que donen la volta, amb molta imaginació, a la nostra cultura col·lectiva.
