‘Gos perdut’, un home entre la culpabilitat i la innocència

ALBERT MENA

Aquests dies es presenta a Dau al Sec un espectacle farcit de joventut, d’emocions viscerals, d’interpretacions doloroses i divertides: Gos perdut, de Marc Pujol Barrón. L’obra és el TFG de l’autor, defensat el 2023, fet que explica l’exuberància d’idees, de contrastos, d’aspiracions que la sostenen. El text podria ser descrit com un grup de matrioixques o nines russes que es van obrint, revelant diferents escenes de la vida del protagonista, i on temes com la culpabilitat, el sacrifici, la ràbia o el descontrol van girant al voltant de l’escena, com un remolí que ho escombra tot.

Tot gira al voltant d’un home que ha estat dos anys tancat a la presó per un crim que ell assegura que no va cometre. Ara, després d’haver-ne sortit, vol justificar la seva innocència davant del públic, explicant múltiples versions dels fets. La fragmentació de la narració permet nombrosos cops d’efecte, a la manera més clàssica del Rashomon de Kurosawa. El que la fa moure endavant, però, són els nombrosos estats emocionals, preguntes punyents i necessitats dels personatges, recordant els moments més violents de La gata sobre la teulada de zinc calenta. Decorant-ho tot hi ha nombroses referències a Sau, l’eurotrash i el món del fetitxisme.

El fet que el mateix escriptor sigui el director fa que, a vegades, el text i les interpretacions pequin de certa literalitat i que això alenteixi el drama: subratllar en excés un contingut que s’entén pot fer que l’experiència es faci un pèl pesada, més que intensa. En altres ocasions, però, el mateix fet permet que l’explosió d’emocions sigui encara més estrident i còmica. Trobar l’equilibri entre l’obvietat i l’inesperat no és gens fàcil. Això fa entendre que Pujol Barrón coneix l’art de fer teatre, els seus trucs i mecanismes.

Una obra així no seria possible sense un actor principal entregadíssim i disposat a rebre insults, cops i humiliacions, però també a riure fort, a plorar, a cridar com un gos (perdut o no, sempre present!). Joan Codina carrega d’experiència, vulnerabilitat i una lleugera amenaça aquest personatge indescriptible que no és mai, en cap cas, aigua clara. Saltant del teatre al metateatre en qüestió de segons, d’una posició defensiva a una d’ultraatac, Codina és versàtil, entregat, bo vocalitzant i d’una gestualitat expressiva.

L’acompanyen Júlia Ventura i Òscar Sala en el paper doble d’intèrpret i inconscient, fent sortir a la llum aspectes foscos del protagonista, movent-se amb elegància per l’escenari, interpretant diferents rols (impagable el Sala com a nen petit), però sempre donant profunditat i ànima a la funció. En rols menys petits, però igual d’importants, Valèria Pisati és la responsable de portar endavant un dels girs argumentals més forts de la vetllada, i ho fa amb convenciment.

Helena Barba aporta els grams d’eurotrash, per les disfresses i la música, però també amb gran energia. Finalment, Sara Sansuan rebenta els indicadors de violència en un gir final desolador i s’hi deixa la veu i el cor. Tot un espectacle. Si us agraden les obres fetes per i amb joves, amb temes complexos, amb honestedat, trucs i girs, però també amb algun punt aspre a polir, i amb una cançó carregada de drama, valdrà la pena.