‘La chica de nieve 2’, més espectacular que versemblant

MANEL HARO

La segona temporada de La chica nieve, sèrie inspirada en les novel·les de Javier Castillo, torna a posar la periodista Miren Rojo (Milena Smit) en una situació límit. Aquesta vegada, la trama gira al voltant de l’assasssinat, violentíssim, d’una adolescent, estudiant de l’institut més elitista de Màlaga. Ràpidament, la periodista s’adona que aquest crim pot estar relacionat amb la desaparició deu anys enrere d’una altra alumna d’aquest mateix centre. Miren lliga caps perquè només uns dies abans ha rebut un missatge anònim que apunta en aquesta direcció.

La trames criminals al voltant de centres educatius d’elit són freqüents en el gènere negre, se n’han fet sèries i pel·lícules, i també és un tema habitual en literatura. D’alguna manera, serveixen per retratar que les famílies més poderoses no són necessàriament les més felices i que allà on hi ha diners hi ha corrupció, abusos i criminalitat. I al voltant d’aquesta gent rica, és clar, hi ha persones que tracten que no se’ls investigui, per evitar mals majors.

Però Miren Rojo i el seu nou company, Jaime Bernal (Miki Esparbé), no tenen por a res, creuen en la missió que el periodisme té en la societat i no s’aturaran per cap motiu, ni tan sols quan la seva vida corre perill. Aquí rau un dels aspectes més inversemblants de la sèrie: ¿realment aquests dos periodistes estan disposats a perdre la vida per aconseguir informació sobre un crim? D’altra banda, la trama no em sembla del tot lligada. En el plantejament, s’obren diversos fils que en el desenllaç es tanquen de manera massa a la lleugera.

De fet, si comencem a fer-nos preguntes sobre alguns aspectes de la història, és fàcil veure les febleses a un guió que busca l’espectacularitat, però s’oblida de la solidesa argumental. Les bones interpretacions de la parella de periodistes és un dels trets positius de la sèrie i també el ritme amb què se succeeixen els fets. És una sèrie entretinguda si no li demanem més del que ens ofereix.