Experimentar la vida amb poesia

XIMO PALAU

Diari de laboratori (Viena Edicions) és un poemari del lleidatà Òscar Palazón. Guardonat pel 44é Premi de Poesia Vila de Martorell, aquest poemari comença en l’experiència vital de l’autor i acaba en les rèpliques que cadascú de nosaltres afegeix a l’hora de llegir-lo. Palazón inicia el llibre amb una advertència, extreta del manual d’operacions bàsiques a un laboratori químic de la Universitat de Barcelona; els experiments s’escriuen al diari de laboratori per dues raons: conservar el que s’ha realitzat i possibilitar que una altra persona puga fer l’experiment.

Aquesta forma de veure la poesia em sembla fascinant, puix sovint trobe en els poemes de les altres formes de viure que jo no havia estat capaç de capturar amb les paraules, que llisquen i se’n van i, més d’un cop, ens deixen nuets davant de la realitat. Si he d’encomiar el que més m’encisa de la poesia de Palazón és aquesta capacitat que té per construir imatges que, com experiments en un laboratori, copsen experiències i sentiments, ens fa veure més enllà del que és, porta a l’escena el que hi ha enrere d’aquest vel, aquesta frontera entre el que és i el que no és.

També hi ha un cert saber popular en els poemes que m’ha fet molta curiositat, aquestes veritats que, per massa conegudes, semblen fins i tot una sopa d’all. Revisitar aquests sabers de tant en tant no és només interessant, sinó també sà. El poemari va recollint algunes cançons d’autors nacionals i internacionals. És agradable endevinar entre les pàgines algunes de les cançons més mítiques del pop-rock. Ara bé, he de confessar que aquesta nova manera de fer poesia no m’acaba de fer el pes. M’explique, jo soc defensor d’una poesia amb ritme i cadència, amb estructura.

A hores d’ara, m’atreviria a dir que molts dels poemaris que s’escriuen són textos d’assaig o narrativa posats en vers, i això em fa pujar per les parets. Sembla que tothom pot ser poeta per escriure versos, però res de res. Les exigències poètiques mai moriran perquè són la raó per la qual llegim poesia: aquesta seducció que brolla d’un tempo, un compàs que balla amb les paraules. I no cal anar a l’erudició formal dels clàssics, encara que entenc que aquesta musicalitat s’ha anat perdent al llarg de la història.

Però bé, aquest fet, probablement manies meues, no li lleva mèrit al poemari de Palazón. He gaudit de la seua habilitat creadora i, com he dit a l’inici, he pogut replicar algun dels experiments que ell ha viscut, tot i posar els ingredients propis de la meua vida.