Hi ha històries que fan mal sense necessitat de cridar. El almanaque de mi padre (Editorial Planeta Cómic) n’és una. No busca el drama, no vol la llàgrima fàcil, però deixa un buit que res no ompli, com una casa on ja no viu ningú. És la història d’un fill que arriba tard, quan les paraules que mai va dir ja no tenen un destinatari. Quan la mort ha posat el punt final, però les preguntes continuen obertes… El temps, ací, no és un bàlsam. No cura ni consola, només passa i deixa enrere tot allò que no es va saber estimar a temps.
El protagonista torna al seu poble natal per acomiadar el seu pare, un home amb qui mai va tenir una relació propera. No perquè fos cruel ni distant, sinó perquè les vides es van allunyar sense que ningú ho volgués. I ara, davant d’un passat que altres li relaten, s’adona que potser mai va mirar el seu pare de debò, que el va reduir a una ombra llunyana. Però ja és tard, perquè el temps no concedeix segones oportunitats.
Taniguchi ens parla de la pèrdua sense adorns, amb una narració pausada però implacable. No hi ha grans escenes de dolor, només la persistència d’una absència que es fa més gran a mesura que avancen les pàgines. La memòria funciona com un mirall trencat: cada peça revela un fragment del pare que el protagonista no va conéixer, records que altres li ofereixen com qui entrega restes d’alguna cosa que un dia va ser sencera. Però ja no es pot reconstruir res.
Jiro Taniguchi.
El dibuix net i sobri de Taniguchi reforça la sensació de buit. Els espais són amplis, plens de silenci. No hi ha ombres carregades ni fons recarregats perquè no cal. L’absència pesa més quan no hi ha res que l’ompli. Cada vinyeta sembla una pausa, un moment de quietud abans d’acceptar que tot el que no es va dir ja no es dirà mai.
El almanaque de mi padre no ofereix consol. No hi ha redempció, només comprensió tardana. El protagonista entén el seu pare quan ja no serveix de res, quan ja no pot mirar-lo als ulls ni compartir un silenci còmplice. Només li queda el record, i els records són un territori fràgil. Aquest manga és un recordatori ferotge d’una veritat universal: sempre arribem tard als comiats.
Pensem que el temps ens esperarà, que les paraules podran dir-se demà, que les persones que estimem seran sempre allà. Però un dia ens adonem que el demà no existeix i que el passat és només una ombra a la qual intentem donar forma. El almanaque de mi padre és un relat dur i honest sobre la pèrdua i la memòria. Un manga que no només es llegeix, sinó que es queda dins, fent-se cada cop més gran, com la nostàlgia per tot allò que no va ser.
