Un silenci que omple

SALVADOR RICH

La Bell i en Sigh són una parella jove. Jove d’edat i també perquè només fa un any que estan junts. Ja eren persones solitàries abans de conèixer-se i han decidit continuar sent-ho ara que estan junts, així que marxen a una casa aïllada al camp irlandès amb els seus gossos a la recerca d’una altra manera de viure, més tranquil·la, menys convencional; una vida al marge de tot i de tothom. Vida de misàntrops.

En el decurs dels anys de convivència de la Bell i en Sigh no hi ha cap mena d’heroïcitat ni d’alliçonament. No hi ha èpica, ni cap element bucòlic, ans al contrari, hi ha una quotidianitat que ens pot arribar a semblar tediosa, i una naturalitat que a nosaltres, els pobres seguidors del convencionalisme que ens hem deixat arrossegar per la vida moderna, ens pot semblar que bruteja. Però tot plegat demostra que, per a ells, l’alternativa és vàlida, que assoleixen el seu objectiu, un nou equilibri amb la natura, un mimetisme, una integració quasi total. Una vida de meditació.

Set campanars (Les Hores amb traducció de Marta Pera) no proposa una idea nova: la fugida, la idea de buscar la vida alternativa, l’autenticitat en la natura són qüestions que ja trobàvem en el Romanticisme. El que sí que és nou, en aquest cas, és com ho proposa l’autora, la irlandesa Sara Baume (Lancashire, 1984). El seu repte és com plasmar la quotidianitat, la monotonia dels petits rituals diaris propis d’una vida sense obligacions, sense que resulti monòton de llegir.

Crec que l’autora ha carregat les tintes perquè el lector no caigui en la monotonia. Llegim paràgrafs breus, molt meditats, destinats a fer-nos obrir els ulls. De vegades, fins i tot ens poden semblar una mica incòmode quan fan referència a la higiene personal, a la dels animals, la de la casa… En tot cas, és efectiu. La Bell i en Sigh porten una vida gens convencional als nostres ulls, se la construeixen dia a dia amb les seves pròpies lleis, però és com si l’autora n’hagués volgut ensenyar la cara i la creu, defugint tot idealisme.

Els set campanars del títol són els que s’arriben a veure des de la muntanya que tenen a prop i que tot i que sempre hi pensen, sembla que mai no es decideixen a pujar. És una mena d’objectiu pendent, però que tampoc hi ha pressa a realitzar. Perquè per a ells, el temps i la pressa no existeixen, i aquesta és la veritable reflexió que ens proposa l’autora, qui, d’altra banda, ha dit en entrevistes que hi ha bastant autobiografia en la manera de viure dels seus protagonistes, als quals envegem en alguns moments i en d’altres no els arribem a entendre. Tot plegat és ambivalent, com la mateixa natura.