El tema no és nou, ja s’ha tocat en diverses ficcions: ¿què li passaria a la primera potència mundial si rebés una agressió informàtica a gran escala que ho paralitzés tot? La sèrie de Netflix Día cero comença així, amb el caos que es produeix als Estats Units després d’un atac llampec massiu. Amb només un minut de ciberatac, les víctimes mortals es compten per milers. Els serveis d’intel·ligència del país posen el punt de mira ràpidament sobre Rússia (no podria ser de cap altra manera).
La presidenta dels Estats Units decideix crear una comissió d’investigació que liderarà George Mullen (Robert De Niro), el seu predecessor a la Casa Blanca. Mullen és un home respectat pels dos grans partits, la seva gestió va ser bona, però sorprenentment va decidir no presentar-se a la reelecció presidencial, encara que tot apuntava que guanyaria. La sèrie juga amb aquesta qüestió i també amb el fet que Mullen podria estar patint alguna mena d’afectació cognitiva pròpia de l’envelliment.
La sèrie són només sis capítols que no arriben a l’hora de durada. El temps que Mullen i el seu equip tenen per trobar els culpables és escàs: tot el temps que perden és aprofitat per determinades figures mediàtiques que es guanyen la vida enviant missatges incendiaris a Internet. Al protagonista se li obren diversos fronts, entre ells, la seva família (un fill mort per les drogues, una filla amb qui pràcticament no té relació i una dona que no veu clar que hagi acceptat l’encàrrec de liderar la comissió quan ja estava feliçment jubilat).
Día cero millora a mesura que avancen els capítols. Reconec que em va costar continuar-la després del segon episodi, tot em semblava massa dèbil, inversemblant i difícil de seguir. Hi ha certa confusió en la manera com es van introduint els petits girs argumentals, no acaba de quedar clara la relació entre alguns personatges o qui són exactament. Al final, més o menys queda tot lligat, però d’una manera poc realista.
De fet, penso que el gran problema d’aquesta sèrie és que costa de creure el que ens proposa. Que els Estats Units rebi un ciberatac massiu i efectiu és factible, però la manera com actuen els personatges (la presidenta del país o el mateix Mullen, per exemple) és del tot irreal. ¿Com podríem creure que el protagonista, un home intel·ligent, accepta qualsevol indici (falsejat, fins i tot) per fer una roda de premsa o per activar detencions que semblen arbitràries?
La sèrie és entretinguda i els darrers tres capítols tenen un molt bon ritme, però, com passa amb molts thrillers de Netflix, l’espectacularitat es menja massa sovint la versemblança. Que Robert De Niro sigui qui interpreti el paper principal és un reclam i, segurament, si no fos així, Día cero no hauria tingut tant èxit d’arrencada. Però m’atreviria a dir que aquest paper no fa justícia a la qualitat interpretativa d’aquest actor.
