La memòria cau com la neu

SALVADOR RICH

Al principi de la lectura d’Els adeus impossibles, la novel·la de la premi Nobel Han Kang (La Magrana amb traducció al català d’Hèctor Bofill i Hye Young You i Random House en castellà amb traducció de Sunme Yoon), em passava que no aconseguia posar-li cara a les protagonistes. Jo necessito posar cara a tothom quan llegeixo. D’altra banda, suposo que per raons personals, se’m van fer difícil capbussar-m’hi de bon començament.

La història comença quan Gyeongha, que viu a Seül, rep un missatge de la seva amiga Iseon. Li diu que ha patit un accident treballant al seu taller (els darrers anys es dedica a la fusteria). A l’hospital, la troba pitjor del que pensava: li han hagut de reimplantar els dits i està rebent un tractament molt dolorós. Li demana que vagi a casa seva, a l’illa de Jeju, per cuidar el seu ocellet, a qui ha hagut de deixar sol

A casa, a la Iseon li espera, a més d’un ocell mort, un passat dolorós que necessita sortir a la llum. Elles dues es van conèixer anys enrere fent documentals, que en definitiva és una manera d’explicar històries, i la Iseon fa temps que arxiva documentació sobre una matança que va tenir lloc a l’illa, molts anys enrere, quan la partició de Corea, i de la que ningú ja no en parla. Hi van morir més de 10.000 persones. La mare de la Iseon, que ja no ho pot explicar, en va ser testimoni.

Abans d’arribar aquí, un ja es troba sense saber com, ficat del tot dins del llibre, i volent saber-ne més, preguntant-se fins on anirà a parar tot allò que va avançant lentament però de manera inexorable. Les protagonistes ja tenen cara, i la memòria, paraules. Aquesta és una novel·la teixida amb fils invisibles, on la mort d’un ocellet casolà t’acompanya a reflexionar sobre la mort i, fins i tot, sobre el genocidi.

A les pàgines es parla de neu flonja que cau com plomes, d’espelmes enceses en la foscor, d’un ocellet enterrat en una capseta metàl·lica, però dins el nostre cap l’autora ens fa ballar l’oblit i la memòria, l’amistat i el dolor. Sembla que no passi res, i passa tot. M’ha recordat el conte final de Dublinesos, “Els morts” on també l’acció és relaxada, gairebé anodina, com un de tants sopars de Nadal, però la realitat, les emocions, els records bateguen mentre cau la mateixa neu, incessant, com en aquesta novel·la, implacable.