La Suite Subastas, una de les poques cases de subhastes de Barcelona especialitzada en obres d’alta època, celebra vint anys. Des dels inicis de la casa, els seus propietaris, Beatriz du Breuil i Rafael Adrio, s’han caracteritzat per treballar les subhastes amb personalitat i treball artesanal, amb un gran interès per les obres presentades i amb l’objectiu de portar cada obra a un lloc on podrà continuar vivint.
En un temps com l’actual, en el qual la intel·ligència artificial, les noves tecnologies i una política cultural barcelonina en decadència fan cada cop més difícil trobar propostes de qualitat a la ciutat, a La Suite es poden trobar exposats mestres florentins, figures romàniques o pintura catalana de primer nivell. Ens expliquen quins són els reptes que han superat fins avui, i quins desitjos tenen pel futur de l’art i el patrimoni.
Feu 20 anys a La Suite Subastas.
Beatriz: Sí, no ens ho creiem! Tenim la sort que hem pogut fer el que volíem: un concepte de subhasta diferent, especialitzada en alta època. I mirant enrere i recordant les dificultats que hem anat superant… si ens haguessin dit fa vint anys que aquí seguiríem, treballant i contents, ens hauria semblat impossible.
Rafael: vint anys han donat per molt, en tots els aspectes!
D’on va sortir el projecte?
B: Jo vaig estudiar a l’escola d’Antiquaris a Barcelona, i dels divuit als trenta anys vaig treballar amb un antiquari al carrer de la Palla en una època daurada de la ciutat. Als anys 80 i 90 la gent estimava molt les antiguitats, tant d’aquí com de fora. El barri gòtic, per exemple, era una bogeria, i s’aprenia moltíssim simplement veient què i qui venia.
R: I vas anar a Castellana Subastas, que obrien una sucursal a Barcelona.
B: Sí. Hi tenia un bon sou, però no va durar gaire! També vam muntar una altra sala amb uns amics, que també va fallar. Els primers anys van ser un màster en ser autosuficients.
R: I com ens vam quedar sols, vam decidir muntar això.
Hi havíeu treballat ja, abans?
B: Jo coneixia les subhastes com a compradora i en Rafa és llicenciat en Psicologia. Sense tenir un duro, una amiga ens va deixar que féssim servir temporalment un local seu. Vam estar un any sense pagar! Però vam poder créixer. Ens movia la certesa que podríem arribar a treure el cap.
R: Vam estar en aquell local del Poblenou vuit anys. Però com llavors poca gent de la ciutat baixava a aquell barri, quan ens vam poder permetre un local més gran, vam venir on som ara, a Sant Gervasi.
Què us agrada de les subhastes?
B: A mi em va enganxar des de l’inici. Les subhastes són molt divertides: s’està en contacte amb molta obra d’art, s’aprèn cada dia i s’està en contacte amb molta gent que ve a oferir obres a subhastar.
R: I malgrat que a Espanya no és una gran indústria ara mateix, encara hi ha interès per les peces arreu del món. Podem dir que més del 90% del que venem, és a compradors estrangers.
B: A França per exemple hi ha subhastes a cada poble, per petit que sigui per llei. Si s’ha de vendre les obres d’un difunt, es fa localment. Així i tot, París és la pera, per exemple amb l’Hotel Drouot, on diàriament es produeixen subhastes. S’hi lloguen sales un parell de dies, per exemple, i sempre s’hi veu una cua a l’entrada. És un altre món.
Es ven a Espanya el mateix que a altres països?
B: Aquí no hi ha accés al mateix tipus de peça. Les més potents surten a Londres o Berlín, fins i tot amb venedors que són d’aquí. Et fa preguntar per què es venen col·leccions catalanes de primera al Regne Unit. Seria més interessant fer país.
R: Amb publicitat, es venen les obres igual aquí que a Nova York. La gent té els ulls oberts a tot arreu i qualsevol sala com déu mana et pot vendre el mateix que Sotheby’s.
B: I no som el mateix nosaltres, que fa vint anys que estem en el negoci, que els que fa dos segles que estan en actiu! El principal obstacle és que les peces no acaben d’arribar a sales més petites. Tenim la sort nosaltres, però, que ens arriba un nivell alt, i si ens arriba un Caravaggio ho defensarem amb qualitat.
Com us han impactat els canvis tecnològics?
R: Bona pregunta! Ara la gran majoria compra les obres sense veure-les. Abans era impensable, especialment aquí. Tot i que la casa ha de tenir prestigi, i a vegades et poden demanar un informe sobre cada peça, comprar un quadre o talla amb només una fotografia com a document… les fotos poden fer que cada peça sigui més maca o més lletja. I hi ha molts compradors que tampoc hem vist mai!
B: La tecnologia ens apropa un munt de gent de tot el món, volent comprar i sense tocar. Això dona ales als pirates, als que no volen pagar… fins i tot et planteges si hi ha algú darrere de certs perfils en línia.
I el procés de compra es manté igual?
B: A mi m’agrada molt vendre: trobar la peça és un procés fantàstic, fent d’exploradora. Però quan te la deixen i has de trobar-li una altra casa… és un procés únic. I ara tinc la sensació més sovint que ja no venc tant, sinó que em compren. Ja no surto tant amb el catàleg sota el braç a presentar obres a possible gent interessada. Ara surten licitacions aquí i allà, sense tant intercanvi. Tenim més accés públic, però tot és més fred. Un cas únic va ser el d’un comprador de Nova York que em va fer una videotrucada per veure l’obra, la sala i el carrer on som.
R: També hi ha molts compradors europeus que no han trepitjat mai la sala. El negoci ha canviat molt.
B: En unes dècades, hem passat de fullejar catàlegs amb fotos en blanc i negre, a tenir la informació accessible a tothom. L’única cosa que es conserva són les obres i les persones. El context, però, ha canviat sencer.
Què busquen les persones que us compren obres?
B: Tenim la sort que qui ve i s’emociona amb una escultura del segle XII, té una certa sensibilitat que no la té tothom. Tenir molts recursos i comprar un plàtan enganxat a la paret per especular no és el mateix que tenir cultura i sentir afecció per l’art. La nostra clientela no busca fer més gran la seva butxaca amb una peça romànica, i el col·leccionisme segueix ben viu. Potser és, com diem, que no li poses cara, però la tradició continua vigent.
R: Restauradors, artesans que fan marcs de quadres d’època… hi ha certes parts de la indústria que es mantenen com sempre.
Això passa de generació en generació?
B: Hi ha hagut un canvi en les últimes dècades, i hi ha col·leccionistes que veuen com la seva descendència es despreocupa de les obres. Aquí tenim per exemple una pintura al tremp de Daddi que el seu propietari no vol deixar anar, però que veu que a la seva família no tindria cabuda. Diu que prefereix vendre-la ell segons i com ell cregui. Què pot haver fet canviar tant l’entorn?
Ha canviat Barcelona des que vau començar?
B: Oi tant. Abans no podies veure totes les exposicions que hi havia a la ciutat, ja fossin de col·leccions o retrospectives. Ara, en canvi, a tot arreu hi veus les mateixes botigues. També han tancat molts museus en les últimes dècades: el d’Art Modern de la Ciutadella, el de Ceràmica… Sí, hi ha un Hub, però no orientat a les peces. Si no es manté l’estructura i fas accessibles les peces, l’interès per l’art va caient. ¿Per què no veiem pintura catalana del XIX, un Casas o Rusiñol, que podrien ser tan importants com els francesos de la seva època? La cultura i el patrimoni són imprescindibles, i la classe política no li dona prou importància.
I pels pròxims deu anys de La Suite, què voleu?
R: Mantenir-nos seria meravellós, sempre apostant per l’excel·lència.
B: I fent que la clientela local s’enamori de l’alta època i que ens sigui possible créixer, amb noves generacions i que cada cop s’apreciï més el patrimoni.
