Somiada geografia sense guerra

MARIO GUERRERO

Mi nombres es Zamir (Bunker Books, 2025, amb traducció al castellà de Suleyman Matos) és un llibre de Hakan Günday (Rodes, 1976) que va guanyar el Premi Médicis a la millor novel·la estrangera de 2015. Quan Zamir -el protagonista- va néixer, va ser amagat en un camp de refugiats anomenat Al-Aman, amb un nom molt semblant al de la capital de Jordània però situat a la frontera entre Turquia i Síria. Tenia només sis dies quan una bomba hi va explotar i tres impactes de metralla li van deformar la cara.

Aleshores, va ser operat d’urgència, però sempre va viure amb les cicatrius i la desfiguració. Almenys va poder estar sota l’ala d’All for All, l’ONG que gestiona aquest camp. Arran de la seva història, es converteix en un símbol de resistència i pau, encara que també serveix per als beneficis econòmics de l’organització. Ja d’adult, es dedica a anar als llocs amb conflictes armats actius com a negociador. Per impedir les guerres, contacta amb ministres, terroristes o personatges de tota mena i utilitza les mentides i els xantatges amb l’únic objectiu d’aconseguir la pau a qualsevol preu.

«Tot en aquest món és metralla», així comença una història que es divideix en dues parts: per una banda, la història del passat de Zamir, amb testimonis que el van conèixer i van tractar amb ell, com si fos un reportatge o una crònica, i per altra banda, la història present del personatge i la seva tasca com a negociador de pau. Durant tota la seva vida es preguntarà per què no va morir en aquell campament, per què ell va sobreviure.

Zamir pateix un greu sentiment de desarrelament, de no pertinença, de no haver de ser viu al món. Allà on sigui, sempre sent que sobra. El cirurgià que va recompondre el seu rostre pensava que l’explosió i el trauma el canviarien i potser no sentiria res durant tot el que li restava de vida. Les guerres i les situacions extremes insensibilitzen, per això els refugiats del camp d’Al-Aman aspiren algun dia a tenir «una geografia sense guerra».

Mi nombre es Zamir és una novel·la que parla sobre el bé i el mal, sobre com s’entrellacen i com un contamina l’altre. Se sol dir que sense el mal, el bé no existiria, igual que sense la foscor no s’apreciaria la llum, i aquí això es fa palès. Té una història circular però una mica erràtica i, al meu entendre, li falta concreció, però té una crítica tan contundent, àmplia, explícita i precisa que val la pena endinsar-s’hi. És una gran enciclopèdia d’odis, com ho és el nostre propi planeta, de parts enfrontades, hipocresia i corrupcions estatals, que, en nom de la pau, persegueix objectius diferents.

Hi trobem un conjunt d’escenes delirants que s’intercalen i tracten sobre dictadors mafiosos o gent poderosa que s’aprofita i beneficia dels altres. A través d’un llenguatge afilat, sarcasme i situacions absurdes, vessa denúncies, dirigides així mateix a les actuacions de certs països o als acords d’aquests. També es reflexiona sobre temes contemporanis i de necessitat social com les guerres, la geopolítica, les mentides, el poder, la ira, les amenaces, els suborns, els límits de l’ètica, els interessos en contradicció, la hipocresia darrere de la caritat de certes organitzacions humanitàries, el cinisme contemporani i la violència contra les dones.