Krasznahorkai, un Nobel a una literatura ‘lliure d’il·lusió’

MARIO GUERRERO

El matí clar, assolellat i una mica fred d’avui a Estocolm combina bé amb l’obra igualment lluminosa i gèlida de László Krasznahorkai (Hongria, 1954), guanyador del Premi Nobel de Literatura 2025 i que va guanyar el Premi Formentor fa només un any. És el segon escriptor hongarès a rebre aquest guardó, després d’Imre Kertész el 2002. Krasznahorkai està publicat en castellà per Acantilado, i entre les seves obres més celebrades hi ha Tango Satànic, publicada originalment el 1985 i traduïda al català per Carles Dachs (Edicions del Cràter) i al castellà per Adan Kovacsics (Acantilado).

La seva obra està marcada per l’Hongria postcomunista, com il·lustra clarament aquesta novel·la. L’autor construeix una història sufocant, trepidant i sovint mancada de signes de puntuació. La trama està ambientada en un poble aïllat on els habitants ordinaris reben un dia la visita d’Irimías, que es presenta com un messies que promet un futur pròsper. Tanmateix, les seves paraules són buides. El comitè del Premi Nobel de Literatura ha destacat, en l’obra de Krasznahorkai, la lluita entre l’ordre i el desordre i la fragilitat de l’ordre social, així com l’escriptura musical, la tradició centreeuropea de Kafka i la presència del terror i la bellesa, tot plegat completament lliure d’il·lusió.

L’any que vaig néixer, José Saramago va rebre el Premi Nobel de Literatura. Durant anys, he seguit el lliurament del premi a través del servei de streaming que ofereix l’Acadèmia Sueca al seu canal de YouTube. Darrere de la pantalla, sempre vaig imaginar el moment del premi com a estèril, amb aquells periodistes absorts en els seus reportatges i el breu discurs pronunciat pel guanyador. Tot i això, avui he estat en una sala càlida, a Estocolm, amb periodistes absorts en els seus pensaments, sí, però controlant els nervis com podien, caminant amunt i avall. Seria un avantatge ser periodista sense amor per la lectura, ja que prestaria més atenció als detalls i no hi hauria nervis.

 

 

Tanmateix, per a un periodista que pateix la malaltia literària, és una experiència immersiva i aclaparadora. Una fita. Un somni. Una hora abans del veredicte, a les 12 del migdia, ja hi havia quinze càmeres i una vintena de periodistes d’arreu del món a la sala esperant per saber el nom del guanyador. Totes les mirades estaven posades en la porta central, per on sortiria Mats Malm, secretari permanent, per pronunciar el veredicte. A l’esquerra, la porta d’entrada i sortida de premsa i organització, i a la dreta, una medalla d’Alfred Nobel.

Hi ha dos bancs, un a l’esquerra i un a la dreta, amb vuit files de bancs a cada costat. Jo era més a prop del passadís, a la segona fila del banc esquerre. Davant meu, un micròfon de Smakksiazki.pl, esperant la seva propietària polonesa. Al seu costat, una periodista francesa estava escrivint el reportatge al seu ordinador. Darrere meu, un home i una dona japonesos. Una periodista de televisió sueca passejava i parlavaa amb diversos periodistes estrangers, interessats en els seus orígens (així és com sé que són japonesos i que hi ha dos periodistes turcs a la primera fila del banc dret).

Aquest era el moment perfecte per escoltar i absorbir les cares, els gestos, les paraules, els nervis. Entre el grup de convidats de l’escola Anna Whitlock, he sentit el nom de César Aira. Tanmateix, la sorpresa ha arribat quan una jove sueca s’ha assdegut al meu costat i un altre jove s’hi ha acostat per ensenyar-li un llibre. Era el llibre del seu candidat preferit. No he pogut llegir el títol, però el nom era inconfusible. L’he llegit una vegada, dues, tres vegades. No exagero. Hi deia Enrique Vila-Matas. Estava tan atordit que no he tingut temps de dir-li que sóc d’Espanya abans de tornar al seu seient.

 

 

Quinze minuts abans del veredicte, no hi havia lloc als bancs i començava la retransmissió en streaming. A les 12:53, la porta de l’esquerra es tancava, permetent que la porta central s’obrís en set minuts. Un minut abans, un membre dels organitzadors feia una breu presentació i el silenci omplia la sala. L’expectació era enorme entre els periodistes. Un rotund ohhh! ha seguit a l’anunci de Krasznahorkai, i crec haver vist el periodista polonès, al micròfon, fer un breu gest silenciós de victòria.

La dotació del premi és d’uns 10 milions de corones sueques (uns 900.000 euros, depenent del tipus de canvi). El país amb més guardonats és França (14), seguit dels Estats Units i el Regne Unit. El país amfitrió, Suècia, en té set, i Espanya, cinc (José Echegaray, Jacinto Benavente, Juan Ramón Jiménez, Vicente Aleixandre i Camilo José Cela). Entre els principals candidats d’aquest any hi havia Mircea Cărtărescu, Joyce Carol Oates, Thomas Pynchon, Cees Nooteboom, Liudmila Ulítskaya i Hélène Cixous, aquests tres últims guanyadors del Premi Formentor.

Algunes persones pensen que el Premi Formentor és un precursor del Premi Nobel: qui guanyi un, tard o d’hora guanyarà l’altre. Com Krasznahorkai. De tots els guanyadors del Formentor fins ara, Samuel Beckett, Saul Bellow, Annie Ernaux i László Krasznahorkai han guanyat el premi atorgat per l’Acadèmia Sueca.