Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Hongria ha donat grans noms a la literatura universal durant aquest segle XX. Són coneguts escriptors com Lajos Zilahy, Sándor Márai, Imre Kertesz, Péter Esterházy, Magda Szabó o László Krasznahorkai. De tots ells, només aquest darrer és viu. M’atreviria a dir que tot i que les seves obres són molt diferents, hi ha cert existencialisme que recorre bona part de les seves novel·les, centrades moltes vegades en personatges que són víctimes de les circumstàncies tràgiques que els ha tocat viure. Segurament això sigui perquè els propis autors van haver de superar moltes dificultats al llarg de les seves vides. Zilahy va ser ferit en la Primera Guerra Mundial, en la que es va implicar, una experiència que el va marcar; Márai va ser perseguit pel règim comunista del seu país, la seva obra va ser prohibida i tot això, juntament amb fets personals dolorosos, el van portar al suïcidi; també la vida sota el règim comunista és present a l’obra d’Esterházy (el seu pare va ser un delator de l’Estat, cosa que va trasbalsar molt a l’autor) i Szabó (va ser perseguida i la seva obra prohibida); Kertesz va sobreviure als camps de concentració nazis, un tema molt present en la seva literatura.
Poques coses sabem de la vida de Krasznahorkai i, de fet, la seva obra era inèdita en castellà fins que l’editorial Acantilado va apostar per ell en 2001, amb la publicació de Melancolia de la resistència. La seva literatura és considerada un dels màxims exponents del postmodernisme hongarès. La realitat és que després de la mort d’Esterházy, Krasznahorkai s’ha quedat una mica sol en aquesta escena, almenys en quant a projecció internacional. Alguns dels seus llibres han arribat a la gran pantalla, gràcies a les pel·lícules de l’hongarès Béla Tarr. Qui hagi llegit les novel·les de Krasznahorkai i vist les pel·lícules de Tarr s’adonarà ràpidament de les increïbles sinèrgies que hi ha entre tots dos. Fins i tot diria que físicament tenen una retirada, semblen germans. De fet, hi ha tantes connexions, que es fa difícil veure una pel·lícula de Béla Tarr sense pensar en Krasznahorkai i llegir un llibre d’aquest sense pensar en les imatges del director. Val a dir, que l’escriptor és l’autor d’alguns dels guions de les pel·lícules de Tarr, com El caballo de Turín o Tango satánico (una producció de set hores i mitges que no va arribar mai a Espanya).
La darrera novel·la que Acantilado ha publicat de l’autor hongarès és precisament Tango satánico, amb traducció al castellà d’Adan Kovacsics, curiosament la seva òpera prima. De totes les novel·les que Krasznahorkai ha escrit, tres són les més reconegudes: Tango satántico, Y Seiobo descendió a la Tierra i Melancolía de la resistència. Però què tenim en aquesta primera novel·la? Krasznahorkai ens parla d’un tema que tornarà a aparèixer en els seus escrits, la frustració d’uns personatges mancats d’esperança, oblidats i aïllats de la societat. Com deia anteriorment, és difícil no imaginar-se aquestes comunitats (a vegades són només dos personatges) en blanc i negre, per la mútua influència amb Béla Tarr. En aquest cas, els personatges viuen en una remota regió rural d’Hongria, en un petit poble que en el passat donava feina als seus habitants gràcies a una cooperativa agrícola que va acabar desapareixent. Molts dels treballadors van marxar a la ciutat o altres parts del país, però un petit grup va decidir quedar-se, tot i les grises perspectives de futur. Fa poc que ha caigut el règim comunista, el temps passa, el vent i les pluges són agressius, els camins estan plens de fang, cosa que dificulta caminar per ells, escapar-se.
Els pocs recursos econòmics fan que l’alcohol i el sexe siguin una manera de sentir-se vius o d’oblidar, precisament, que són vius. Dues noies joves es prostitueixen per pagar els deutes de la família, la fonda és el lloc de reunió dels veïns i on corren les ampolles i els gots de vi, les infidelitats i la promiscuïtat formen part del dia a dia. I mentrestant, un antic metge que va ser suspès pren nota de tot el que passa, precisament per documentar la decadència existencial que envolta el poble. Ell creu que escrivint qualsevol canvi que s’esdevingui, es podrà aturar en certa mesura el declivi. Però el cert és que les calamitats no paren d’arribar. La violència s’instal·la en les vides dels mes petits com fa temps que es va instal·lar en les dels més grans, poc a poc tot es va complicant, l’espai és gris i reduït, hi ha amenaces, topades, insults, enganys. En aquest ambient deprimit, campen lliurament una colònia d’aranyes que ningú veu, però que són presents perquè quan ningú mira, teixeixen les seves teles. La destrucció, a tots els nivells, és imparable.
Només hi ha una esperança per a la majoria dels personatges: l’aparició de dos homes que donaven per morts. Algú els ha vist per un camí, i esperen que d’un moment a altre apareguin per la fonda. Ells pensen que portaran la salvació, que seran com una mena de messies que els trauran de la pobresa. Però mentre esperen, els nervis van guanyant terreny. Krasznahorkai escriu una història circular, plena de camins que no condueixen enlloc. L’autor és una víctima més d’aquest tedi existencial, d’aquesta gran tela d’aranya que teixeix l’autor. La lectura no és lleugera i requereix molta concentració, perquè està plena de detalls i tortuositats. Al mateix temps, crec que és bastant fàcil despistar-se si no estem prou atents, cosa que dificultarà el gaudi d’una lectura que és apassionant. Tinc la sensació que quan un entra en una novel·la de Krasznahorkai (com passa amb les pel·lícules de Béla Tarr), no s’ha d’esperar res, ha de deixar-se conduir per la narració, perquè al final un sempre ho troba tot. I és, sobretot, al final de les seves històries quan tot té més sentit. No ens enganyem, Krasznahorkai no és un autor per a tots els públics, però aquell públic que entén el seu magnetisme, queda atrapat per sempre.
