‘Elisir d’amore’ caducat al Liceu

ALBERT MENA

Després d’una experiència memorable com l’Akhnaten de fa unes setmanes, tornen al Liceu unes sessions farcides d’indiferència i qualitat rudimentària. L’Elisir d’amore de Donizetti, una òpera que brilla amb música sofisticada i de text senzill i irrellevant, es presenta amb la coneguda producció de Mario Gas, que avui dia és d’una buidor esfereïdora.

Si fa uns mesos es veia una Lady Macbeth sexualitzada i banal, a càrrec d’uns altres representants del teatre dels 80 i 90, aquí trobem poc més que homes de braços i cames obertes i dones coquetes, com si aquella generació només aspirés a parlar del sexe damunt l’escenari, sigui amb flors i pentinats o pixades i violacions. Si fa vint anys ja era una producció passada de moda, ara com ara ja no és més que un fantasma de creació, un somni del qual ja seria hora de despertar-se, perquè mai ha sigut interessant, ric o generós.

La reposició és de Leo Castaldi, qui no ha fet res per millorar ni desfer el que ja era el no-res. El vestuari i l’escenografia de Marcelo Grande continua funcionant, això sí. Són els únics elements que atorguen identitat a aquesta producció. Tampoc van estar sobrats de caràcter els intèrprets de la nit d’estrena, llevat d’un Ambrogio Maestri que va tornar a repartir altes dosis d’italianitat, carisma i presència escènica, i a sobre amb un cant rotund i carregat de personalitat que potser no trobaríem dins l’excel·lència vocal, però sí de construcció de personatge i coneixement de l’estil.

Sigui a Il Tabarro, a Adriana Lecouvreur o en aquest Elisir, l’intèrpret és capaç d’omplir l’escenari des de la seva primera aparició a l’últim instant, en aquest cas acompanyant l’orquestra en el bis final, una de les idees de Gas que no fan res més que quedar bé. Més d’una lliçó en podrien prendre de Maestri el Nemorino, l’Adina i el Belcore d’aquest repartiment: el primer, a càrrec del neozelandès Filipe Manu, va exhibir una veu suficient però d’escassa presència en els greus, que perdien color. A més, va crear un personatge monòton, de cant amb llàgrima i so afectat, però sense cap mena de contingut.

Entrega escènica sí, com la de Huw Montague Randal com a Belcore, qui, a mesura que avançava l’obra, més senyals donava d’esgotament vocal, i a qui no se li va sentir una nota caracteritzada i amb personalitat en cap de les seves escenes. Serena Sáenz va mostrar la veu amb més potencial del trio, amb aguts i sobreaguts ben resolts, però que sembla atrapada entre dues tècniques diferents; entre lírica i lleugera, incapaç de mantenir sons coherents en el rol d’Adina.

O bé engola la veu i fa impossible d’entendre el que canta i diu, sacrificant musicalitat per volum, o bé presenta una veu lleugera, bella i àgil, però incapaç d’omplir la sala del teatre. Esperem que resolgui la quadratura del seu cercle vocal, perquè alguns sons en forte sonaven ben lluny de l’ideal de bellesa i el cant no es podia aixecar en cap moment.

L’Adina hauria de ser un personatge de cant sensible, elevat i melòdic, i desgraciadament Sáenz no l’ha trobat encara. Solvent la Giannetta d’Anna Farrés, així com el cor de dones del Liceu. Algun instant menys interessant per part del cor d’homes, especialment la franja greu. I segurament les dificultats venen per una direcció erràtica i sense caràcter de Diego Matheuz a la batuta, amb nombrosos desajustos entre veus i orquestra que s’haurien d’haver resolt molt abans de l’estrena.