Retorn de Lady Macbeth de Mtsensk al Liceu, la magistral exploració de Xostakovitx i Preis sobre la dignitat humana, amb dignes direccions del duet Ollé i Pons a escena i musical. Ambdues direccions aposten per reforçar els aspectes més grotescos de l’obra, subratllant allò macabre, obscè i brut i deixant de banda qüestions més profundes sobre la naturalesa de la violència o la vigència dels valors davant d’un entorn extremadament hostil. Així i tot, les dues propostes tenen punts forts que fan que aquest començament de temporada sigui esperançador.
La direcció d’Àlex Ollé triomfa, com ja és tradició, amb una il·luminació rica, detallada i subtil d’Urs Schönebaum, i que és la principal responsable de crear breus escenes de gran força poètica: una jove corrent cap a la foscor del final de l’escenari, mentre els focus cobreixen només la meitat de l’espai visible; o els diferents tipus de llum reflectida damunt l’aigua del terra, present durant tota l’obra; o els colors emprats i que permeten caracteritzar els espais emocionals als quals s’enfronten els personatges.
També l’escenografia d’Alfons Flores presenta moments electritzants, sobretot vinculats al moviment de les monumentals plaques que divideixen l’escenari en diferents seccions, o en el descens dels nombrosos llits idèntics que baixen del cel cap al final de l’obra. Més inconsistent és la dramatúrgia, amb un final anticlímax i exempt de poesia i que entra en conflicte directe amb el final del text original: la mort de la protagonista, com en el Macbeth shakespearià original, és una conseqüència de la seva bogeria, i no necessàriament un acte autoinfligit.
Aquí, per altra banda, se’ns ofereix un món sense transcendència, sense poesia, molt literal a l’hora de definir les accions i relacions dels personatges. ¿De debò que cal veure, de nou, violacions literals a l’escenari, amb homes vestits de mecànic i dones que netegen? ¿Quina poesia té posar el cap sota la faldilla d’una dona, masturbar-se al llit, fregar-se els cossos, si no es vol dir res més? ¿Què aporta la posada en escena quan només es representa el mateix que veiem sovint al món real? Les limitacions d’una generació d’artistes queda cada cop més en evidència.
La direcció de Josep Pons, al capdavant de les forces del Liceu, va donar més alegries que penes, oferint una lectura dramàtica i electritzant de la partitura. Sens dubte es pot demanar més treball de textures, qualitat tímbrica o refinament, però el drama d’alt voltatge va destacar per la seva eficàcia. El cor també funciona amb èxit, especialment en les escèniques de més impacte.
Ángeles Blancas va funcionar com a Katerina, amb aguts rotunds i punyents, i d’entrega escènica inqüestionable. Sí que es podria demanar-li també refinament, especialment a l’hora de caracteritzar el personatge, però la gran rotunditat i salut vocal de la soprano, que encara sona plena i carregada d’harmònics, tant als aguts com als greus, li permeten dur el rol de protagonista sense defallir.
Menys interessants són la veu de Ladislav Elgr, l’amant desitjat de la protagonista, o la d’Alexei Botnarciuc, el sogre odiós, però la seva caracterització escènica és entre bona i excel·lent (la repugnància que genera el patriarca Ismailov està perfectament treballada, i el seu assassinat s’agraeix). Un extens repartiment completa la vetllada, d’on destacaria la contribució de Mireia Pintó com a la condemnada Sonietka, a Scott Wilde i Goran Jurić com a cap de policia i popa, i a Marc Sala com a Mestre.
