Una vida de desgràcia i opressió

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

Hoy hubiera preferido no encontrarme a mí misma (Siruela) és una de les obres menys conegudes de la premi Nobel de Literatura Herta Müller. La protagonista, de la qual mai sabem el nom perquè la seva història podria ser la de qualsevol dels habitants de Romania, és una noia que treballa en una fàbrica de roba durant la dictadura de Ceaucescu i presumptament ha cosit paperets en els folres dels vestits d’homes que seran enviats a Suècia o Itàlia: «Casa’t amb mi», amb la seva adreça i el seu nom. Però la seva activitat és descoberta per la policia i és citada per ser interrogada, «a les deu en punt», tràngol pel qual ja havia passat anteriorment. Camí del següent interrogatori, en el tramvia que la porta, la narradora recorda diferents episodis de la seva vida a través dels quals reconstruïm la duresa de la vida a Romania, un país gris, sense llibertat i on qualsevol acte, per anodí que sembli, està sota sospita.

El viatge en tramvia es converteix en un intens monòleg interior que desgrana una vida marcada pel règim polític, els secrets, l’opressió, la sospita que qualsevol pot ser un espia, un informant… Una descripció minuciosa, detallada, del que representa viure sota una dictadura, on la manca de llibertat es veu a través dels petits detalls de la vida quotidiana d’una persona. Un torrent de pensaments que solquen, amb la mateixa lentitud que el tramvia recorre la ciutat, l’interior d’aquest personatge. A Hoy hubiera preferido no encontrarme a mí misma no hi ha més trama que aquesta: un fragment de vida narrada des de l’interior.

El seu matrimoni amb el fill del mateix agent de seguretat que va fer fora els seus avis de casa mostra un dels màxims horrors dels règims repressius: l’obligada convivència entre l’opressor i l’oprimit. La narradora repassa també la seva trajectòria a la fàbrica on el seu cap s’aprofita de la seva posició per seduir-la, finalment ella cedeix a les seves proposicions però després el rebutja. També hi ha espai per als seus breus moments de felicitat amb en Paul. No és una novel·la àgil de llegir, perquè exigeix al lector l’esforç de completar les històries, de saltar amb la narradora d’un tema a un altre, i també per la duresa del que es tracta: una vida, al capdavall, marcada per la desgràcia.