Sembla ser que l’aposta de l’editorial Impedimenta pel romanès Mircea Cartarescu li està sortint prou bé. Cada nou llibre seu que han traduït al castellà, ha fet que aquest autor hagi consolidat una mica més la seva posició d’escriptor imprescindible i poc a poc ha anat sumant lectors, gràcies en bona mesura al suport dels mitjans de comunicació, a què diuen que algun dia guanyarà el Premi Nobel de Literatura, i a què en els darrers dos anys s’ha deixat caure diverses vegades per Barcelona i Madrid. D’alguna manera, Cartarescu ens resulta una figura bastant propera. No fa gaire, a la Feria del Libro de Madrid, vaig escoltar l’editor d’Impedimenta, Enrique Redel, dir a una lectora que Nostalgia era el millor llibre que havia publicat. No sé si es referia a la qualitat del llibre o si més aviat volia dir que havia estat la millor decisió que havia pres. Sigui com sigui, la qualitat de Nostalgia em sembla inqüestionable, com inqüestionable és també que publicar-lo va ser una bona decisió, i això que l’autor ja tenia algunes obres publicades en castellà amb anterioritat que, en línies generals, van passar prou desapercebudes.
El cas és que aquests dies he volgut llegir Cartarescu, precisament mogut per com em va agradar Nostalgia. Encara no volia endinsar-me en Solenoide, novel·la que també va publicar en català Edicions del Periscopi i que va suposar una mena d’èxtasi col·lectiu. D’entre els títols disponibles, em vaig decidir per El ojo castaño de nuestro amor, un volum de textos difícils de definir, però que porten l’ADN de Cartarescu. En principi pot semblar que estem davant d’un llibre de pensaments o, fins i tot, de memòries, i encara que segurament això no és del tot exacte, alguna cosa de certa n’hi ha. Qui conegui l’estil d’aquest autor romanès ja sabrà que les fronteres entre memòria, història, ficció realista i fantasia és dèbil. El primer d’aquests textos, Ada-Kaleh, Ada-Kaleh…, té com a protagonista una petita illa que hi va haver al mig del Danubi, al seu pas per Romania, on hi vivia una comunitat de turcs. L’illa va quedar enfonsada als anys setanta, quan es va construir una central elèctrica a prop, cosa que va suposar arrasar amb una petita part de la història i de la cultura del país. L’autor evoca tot allò amb certa nostàlgia, i aprofita per fer memòria d’altres episodis, com aquells de la dictadura de Ceaușescu, quan molts romanesos intentaven fugir de Romania pel Danubi, però eren cruelment afusellats pel camí. En aquest text, Cartarescu es declara arquitecte de ruïnes, voyeur de ruïnes, i té sentit, perquè en la seva obra sempre hi ha una reconstrucció de la memòria.
A Mi Bucarest l’autor reflexiona per què a ell no li va tocar una gran ciutat, un mite literari, com era la Dublín de Joyce, la Buenos Aires de Borges o l’Alexandria de Durrell. Bucarest era una ciutat grisa, sempre com en construcció, amb la que estableix una relació d’amor-odi. Odi perquè aquella ciutat mancada de recursos el privava de moltes coses, però amor perquè era allà on havia crescut i on havia trobat la seva veu literària, gràcies al món dels somnis. En la seva geografia literària, Bucarest és sempre una ciutat grisa, però onírica. Sobre aquella cara menys amable de la capital de Romania, Cartarescu escriu Los años robados, on recorda les misèries que va passar als anys noranta, quan era mestre d’institut i guanyava un sou de cinquanta euros al mes, mentre tot s’enfonsava al seu voltant. Hi ha altres textos en els que reflexiona sobre la literatura romanesa en general (…Escu), la poesia en particular (El gato muerto de la poesia hoy), i sobre la condició de ser romanès en una època en què aquest país quedava exclòs d’allò que es considerava Occident. Hi ha memòries d’infància, quan recorda una lectura primerenca que el va marcar (El cuarto corazón); d’adolescència, quan recorda la primera vegada que va poder comprar uns pantalons texans, que costaven una fortuna (Mi primer vaquero); i de joventut, quan va descobrir el cafè soluble i es va convertir en un addicte (La época del Nes).
En el relat que dóna títol al llibre, El ojo castaño de nuestro amor, Cartarescu parla de la poca relació que va tenir amb el seu germà bessó, Víctor, ja que aquest va morir poc temps després de néixer, d’aquella manera en què un nen es mor en alguns països deprimits en èpoques grises, a través del comunicat d’un metge, sense que ningú ho pugui comprovar, sense que els pares puguin veure el cos del nen. Tot plegat conforma una invitació a endinsar-se en el món de Cartarescu, les seves manies, les seves preocupacions, les seves misèries i les seves alegries. Crec que aquest és un volum per llegir-lo una vegada es coneix una mica l’obra de l’autor, perquè hi ha moltes referències als llibres que ha escrit (com Lulú, Nostalgia o El Levante). No és que sigui imprescindible, però sí és recomanable. Jo només havia llegit Nostalgia i m’hauria agradat haver llegit altres títols abans d’agafar aquest. En qualsevol cas, resulta una lectura curiosa, amb alguns textos durs, d’altres molt clarividents, d’altres simplement entretinguts i d’altres bastant feixucs. En definitiva, crec que és un llibre per aquells lectors que ja coneixen Cartarescu i volen saber una mica més sobre el seu univers.
