Brunetti perd la gana

Laura De Andrés. Barcelona / @deandrescreus

La bellesa eterna de Venècia s’embruta amb l’aparició d’un cadàver surant en un dels seus canals. Al damunt de la taula del comisario Guido Brunetti s’acumulen poques pistes. El cadàver pertany a un home, que només duu una sabata. Això i res és el mateix. Cap tipus de documentació, cap denúncia de desaparició, ningú que trobi a faltar cap turista. I la desfiguració del cadàver impedeix iniciar les tasques d’identificació i reconeixement. Un autèntic maldecap. Per aquesta raó, que el mort patís una estranya malaltia pot ser un cop de sort per a la investigació. Segons l’autòpsia, l’home patia la deformitat de Madelung, una estranya malaltia del metabolisme dels greixos que provoca deformacions a la part superior del cos. És possible que darrera aquesta insòlita mort de la qual tan poc sabem es trobin els tentacles d’una xarxa corrupta que arriba als escorxadors des dels quals s’abasteixen cada dia les tones de carn fresca necessària per al consum?

Amb Carn de canó (Edicions 62, en català; La palabra se hizo carne, Seix Barral), Donna Leon ens serveix un àpat d’allò més fred. L’autora nord-americana establerta a Venècia reserva per al vint-i-unè lliurament de la sèrie Brunetti una intriga que recorre els budells de la seguretat de la indústria alimentària, amanit amb els cada cop més presents dubtes sobre què mengem i la seva qualitat. I de tall, una seriosa reflexió sobre el consum de carn excessiu, i les seves conseqüències. Per acabar-ho d’adobar, Leon ens proposa regar la vianda amb el vi de la casa: una Venècia encantadora que perd l’essència a mans d’un turisme exacerbat -com se sentiran, d’identificats, els veïns de la ciutat de Barcelona-, la plàcida vida familiar del comisario, i el grinyol d’una corrupció política i econòmica a la italiana: “davant d’una menjadora, és molt difícil no grunyir”.

No obstant això, Donna Leon torna a allargassar massa la sobretaula. L’autora embafa amb un ritme lent en l’acció i en la narració, un alentiment que sovint no aporta res i que inclús, en moltes ocasions, sembla més propi de la impossibilitat de resoldre les diferents etapes de la investigació. Ni tan sols l’apetitós esquer de la deformitat de Madelung com a indici passa d’anècdota. Amb Carn de canó dóna la impressió que a la gran dama del gènere negre se li han acabat les velles i exquisides receptes d’un comisario Brunetti cada cop més desmenjat.