El Teatre Lliure ens endinsa en l’univers de Juan Marsé

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El Teatre Lliure de Gràcia ens convida a visitar l’univers de Juan Marsé (Barcelona, 1933), autor de novel·les que han esdevingut clàssics del segle XX, com Últimas tardes con Teresa, El embrujo de Shanghai o Si te dicen que caí. Oriol Broggi en la direcció i Pau Miró en la dramatúrgia ens proposen un espectacle que ha comptat amb la complicitat del propi Marsé (seva és la veu en off que fa unes breus lectures dels seus textos)  i la del cantant Jaume Sisa, que a més de fer la música, ha estat implicat en la gènesi d’aquest projecte.

L’obra comença de forma molt efectiva amb una escena que et transporta ràpidament als personatges i als ambients de les novel·les de Marsé. Una orquestra local encapçalada per Sisa interpreta temes populars de festes de barri mentre alguns personatges ballen, parlen o senzillament es deixen veure. És com una mena de pròleg del que l’espectador es trobarà a partir d’aquell moment. El protagonista de la història serà Ringo, jove de quinze anys que els lectors ens vam trobar a Si te dicen que caí (1973) i a Caligrafía de los sueños (2011), qui a l’acabar el ball de la cooperativa La Lleialtat es queda tancat a la sala. Allà coneix un home enigmàtic amb jaqueta de mariner que viu amagat tot esperant que el seu germà li porti menjar. És un dels derrotats de Marsé, com en el fons ho és el propi Ringo, que ha perdut un dit mentre treballava al taller de joieria.

Els que siguin lectors de l’obra de Marsé, reconeixeran personatges inoblidables com el Capità Blay d’El embrujo de Shanghai (1993), que viu obsessionat a solucionar el problema de la pudor de gas que fa pel barri; la senyora Mir que protagonitza una escena ridícula però poderosa i memorable de Caligrafía de los sueños quan surt corrents, desesperada, i s’estira en les vies d’un tramvia que fa anys que ha deixat de circular; la pèl-roja i l’inspector Galván de Rabos de lagartija (2000) o el Pijoaparte d’Últimas tardes con Teresa (1966), entre altres. I tots aquests personatges queden dibuixats en un món de derrotats i el nostre protagonista i els seus amics, que passen el temps explicant-se aventis, fan un pas forçat de la infantesa a l’edat adulta (en un moment el capità Blay diu una de les frases més conegudes de Marsé, “los sueños juveniles se corrompen en boca de los adultos”).

Hi havia moltes expectatives per aquesta obra, per veure si el teatre podia arreglar el desencís que l’autor havia sentit cap a les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. De fet, el propi Marsé havia dit públicament moltes vegades que els directors s’havien limitat a reproduir a la gran pantalla el seus llibres, sense posar caràcter i sempre havia reclamat que per fer una bona pel·lícula no s’havia de respectar necessàriament l’original. A Oriol Broggi Marsé li havia demanat valentia.

Com a lector de Marsé trobo a faltar més suc en alguns personatges, com el Pijoaparte, i tinc la sensació que en alguns moments l’obra tira molt per acumulació; és a dir, com si la història estigués unida per la voluntat de mostrar el màxim nombre de personatges i situacions que remeten a les novel·les de Marsé i no tant pel fons que hi ha en les seves obres. Dit d’una altra manera, veig un trencaclosques de moltes peces que reconec, però que només encaixen perquè sabem que formen part del mateix joc. Em pregunto, però, quina serà la percepció dels qui vagi a veure l’obra sense haver entrat abans en aquest ric i poderós univers de Juan Marsé.

________

Adiós a la infancia, un aventi de Juan Marsé / Teatre Lliure de Gràcia (C/ Montseny, 37) / Direcció d’Oriol Broggi / Textos de Juan Marsé / 120 minuts / Fins el 4 de gener  / De 22 a 29 euros / www.teatrelliure.com