Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Les matemàtiques han donat peu moltes vegades a què escriptors o guionistes de cinema hagin pensat històries protagonitzades per personatges la vida dels quals ha girat al voltant dels números (per exemple, A beautiful mind, el film de Rob Howard, protagonitzat per Russell Crowe i basat en els fets reals de la vida de John Forbes Nash, Premi Nobel d’Economia el 1994). A vegades han estat problemes matemàtics que han esdevingut la clau d’assassinats o misteris històrics (una temàtica de la qual s’han nodrit diversos best sellers); d’altres, jocs macabres de ments malaltes (com les pel·lícules Cube, de Vincenzo Natali, o l’espanyola La habitación de Fermat, de Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña); en altres casos, retrats d’homes que han dedicat tota la seva vida a resoldre conjectures mentre poc a poc anaven perdent el seny (no us perdeu la novel·la del grec Apostolos Doxiadis, L’oncle Petros i la conjectura de Goldbach).
L’escriptor català Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) acaba de publicar a l’editorial Columna La decisió de Manperel (XXIII Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler), una novel·la on també hi ha matemàtiques. El protagonista és Víktor Nikolàievitx Manperel, que s’inspira en el matemàtic rus Grigori Perelman (San Petersburg, 1966), qui va resoldre la conjectura de Poincaré (un dels set problemes del mil·leni), i que després va rebutjar la prestigiosa Fields Medal (l’equivalent al premi Nobel de matemàtiques) i al milió de dòlars que comportava el guardó. El que va sobtar de tota aquesta història és que Perelman no era un home ric -cosa que podria haver explicat ràpidament la seva renúncia al premi-, sinó que vivia amb la seva mare en un modest apartament de San Petersburg en unes condicions força precàries. Molts mitjans del món van anar a la recerca de Perelman per saber qui era aquest geni que considerava un insult les ajudes econòmiques, que rebutjava premis per considerar que el jurat no estava prou capacitat per entendre la seva feina. Però es van topar amb un home que els defugia i que no estava disposat a respondre cap pregunta ni a promocionar-se a sí mateix.
Sembla impossible no deixar-se seduir per un personatge tan intel·ligent i alhora extravagant. Això és el que li va passar a Jordi de Manuel, que va decidir canalitzar la seva sorpresa a través d’aquesta novel·la. Manperel -el protagonista del llibre- viu a l’illa fictícia de Fugrino, un lloc fred i inhòspit, de pocs habitants, on ha anat a parar amb la seva mare malalta per fugir encara més de la gent i centrar-se en les seves noves metes matemàtiques. No és una qüestió professional, sinó purament personal: els números governen la seva vida, per això té la mania de prendre mides de gairebé tot o de calcular la densitat dels objectes que toca, entre altres coses. Manperel poques vegades rep correspondència, però de sobte rep dues cartes: una anunciant-li que acaba de guanyar un premi d’un milió de dòlars per les seves troballes matemàtiques i una altra del seu pare -de qui no sabia res des de feia anys- qui li explica a través de vàries gravacions d’àudio una sèrie de circumstàncies dels seus avantpassats que faran que Manperel hagi de pensar en el seu passat, replantejar-se el present i prendre una decisió important sobre el futur.
Jordi de Manuel ha bastit una novel·la d’aquelles que et transporten, que fan que el lector vagi de la mà del protagonista i el seu gos per la tundra. Un pot sentir el fred i l’estupor, el desconcert i l’aïllament. L’autor ha preferit emportar-se la seva història al terreny de la ciència ficció perquè, com diu ell, “és un gènere que, com la narrativa negra, permet fer aflorar els dilemes morals de la societat més que cap altre gènere literari”. I és que aquesta novel·la comença amb un dilema moral i acaba amb un altre encara més transcendental. I nosaltres, què haguéssim fet en la situació de Manperel?
