El pensament de David Foster Wallace

Ignasi Mena / @ignasimena

En David Foster Wallace (1962-2008) mai no va ser gaire amant de posar les coses fàcils al seu públic. Víctima d’una personalitat i d’unes circumstàncies que l’empenyien un cop i un altre cap a la desesperació (recordem que l’autor es va suïcidar) la seva obra nasqué fruit de la necessitat de buidar d’inquietuds el seu esperit en una cursa contrarellotge en què va acabar vençut per sí mateix. És natural que d’una existència tan turmentada (com la d’aquell altre pessimista, Thomas Bernhard) en sortís una obra radicalment idiosincràtica. Tanmateix, poques vegades en els seus llibres podem trobar un Foster Wallace tan sincerat com en el discurs L’aigua és això, que va oferir en ocasió d’una graduació universitària, i que recentment ha publicat Edicions del Periscopi en català i Pengüin Random House en castellà.

Aquesta edició és tot un regal: un regal perquè és molt lleugera i fàcil de llegir, molt amena i còmoda, però sobretot perquè ens apropa a la figura d’en Foster Wallace, tot oferint-nos pistes per interpretar la seva vida i la seva obra amb paraules que volen ser molt clares. Val a dir, però, que amb Foster Wallace res no és fàcil, i per molt que vulgui parlar de “l’aigua” com a allò que tenim al nostre voltant, és a dir, la “vida”, i encara que es refereixi a les humanitats com a “allò que ensenya a pensar”, és a dir, “a viure millor”, les primeres o les segones interpretacions -les més immediates, potser- mai no seran suficients.

Podríem dir, breument, que amb les seves sentències fàcils en Foster Wallace remet a dos aspectes de la filosofia del segle XX que encara juguen a dia d’avui una importància capital: allò que Sartre ja va explicitar a La nàusea de que tot és construcció i nosaltres podem decidir allò en què volem creure (ressonen ecos nietzscheans) i, en segon terme, aquella convicció de Wittgenstein que l’única cosa que val la pena tenir en compte és allò més immediat, allò que configura la nostra vida i que nosaltres hem d’aprendre a conèixer i dominar (és a dir, el pensament ha de ser sobre el pensament que és simultàniament en i a través de la vida).

Si diem que David Foster Wallace és més personal que mai en aquest discurs és per la lectura (o l’ús) que dóna als seus aprenentatges. La seva lluita és, resumint-ho molt, contra el tedi i contra el patiment i contra el mal (in)voluntari que podem o volem fer a les altres persones. El seu objectiu és, aleshores, que el públic prengui consciència del seu propi pensament, a vegades autodestructiu, a vegades violent, a vegades egocèntric, per tal de desmuntar-lo i convertir-lo en una eina útil per a la vida còmoda, agradable, positiva i benefactora. En certa manera, recupera aquell tema de George Eliot de com la civilització i l’educació poden ajudar-nos a sotmetre a la bèstia que tots som a una vigilància exhaustiva, clar que des d’un punt de vista força postmodern i no exempt d’ironia.

Amb L’aigua és això l’autor ens parla de l’esperança en un entorn anihilador. Ens parla de futur dins d’un cervell que es converteix, a vegades, en la pitjor amenaça. Val la pena llegir-lo per la profunditat d’unes paraules que de bones a primeres semblen molt senzilles. Però aquesta és la seva gràcia: com explicar a dos peixos què és l’aigua. Com explicar què és la vida a persones que hi estan massa acostumats com per a veure-la.